De sobte, el darrer estiu

Tots tenim un estiu. El del primer amor, el del fill que va néixer, el d’unes vacances que mai s’oblidaran, el del viatge de la teva vida. El d’aquella cançó que sempre t’ha acompanyat. Quin serà aquest estiu? Jo intentaré que sigui el que no va existir. Soc molt d’aigua i de sol. Però només em veuran a la platja a les set del matí. També soc de piscina però, per anar-hi amb cita prèvia, prefereixo no anar-hi. M’agraden més les barres que les terrasses, però tampoc em veuran en un bar. I no és que ho hagi passat malament durant el confinament, treballar encoratja força, però sí que m’ha quedat una mica de seqüela: em sento poc sociable, si més no en la mena de sociabilitat que veig al meu entorn. Terrasses que, més que distància social, semblen buscar l’apropament social; mascaretes penjant d’una de les orelles. Diguin-me exagerat, però m’esgarrifa aquest estiu que intueixo d’un relaxament de les mesures preventives de la Covid-19 que encara haurien de tenir-se en compte. Petits rebrots fan pensar que la millor manera de vèncer la pandèmia és no oblidar que encara és aquí. La reducció del nombre de contagis i morts, tot i que es vengui com a bona notícia, no ho és gens.

Potser peco d’alarmista i retrògrad, però intentaré apropar-me més a l’estiu dels meus avis, amb el càntir d’aigua assegut al balcó de casa i menjant-me uns anissos per sentir-la més fresca. Evitaré fer cua a les discoteques i esperar que, un cop treguin les taules de la pista, la gent es posi a ballar frenèticament. En lloc de visitar paratges exòtics, reivindico amb prudència les passejadetes per les rambles de pobles i ciutats. Aniré a comprar als colmados de la cantonada que encara queden i optaré per anar buscar una pizza a la pizzeria del barri, abans de fer recorreguts innecessaris per anar a l’altra punta de la ciutat. Crec que podem compatibilitzar la prudència i passar un bon estiu. Que serà diferent, sí, però per sort ens queda somiar l’estiu del 2021.