De reüll
Adeu al mestre
No voldria pecar d’immodesta i encara menys fer una loquillada; però en la meva primera anècdota amb en Manuel Cuyàs jo soc la part menys important, soc l’excusa. Tot just havia acabat la carrera i havia enviat centenars de currículums a mitjans coneguts. No me’n van contestar cap. Llavors, ja en fa d’anys, no es gastaven telèfons mòbils i en arribar un vespre a casa ma mare em va explicar que m’havien trucat d’un diari. Era El Punt i un senyor trucava des de la redacció del Maresme. Havia rebut el meu CV. No necessitaven ningú, però si els calia gent m’ho farien saber. La mare va quedar captivada de l’amabilitat de qui trucava. No havia tingut a mà cap paper per apuntar el nom i no el recordava. “Era un senyor molt afable, molt educat, educadíssim”, em va explicar. No vaig saber de qui es tractava fins que, anys més tard, vam coincidir a la redacció d’Urquinaona i, més tard, de Tàpies. Jo havia acabat trobant plaça de redactora a l’edició de Tarragona d’El Punt, i després de cinc anys i escaig tornava a Barcelona. Ben aviat el vaig identificar com el “senyor cultíssim” que havia telefonat a casa per donar les gràcies pels papers rebuts tot i no tenir-ne cap necessitat. En Manuel no era afalagador, però et feia sentir atès i s’hi interessava. Tota la colla del Maresme se l’estimava amb delit i, de fet, no costava gens estimar-te’l. En l’ofici va ser un veritable mestre; sabia trobar or en les petites anècdotes que omplen la vida. Gràcies per tant, Manuel.