Periodisme és això

Aquests dies un dels companys de l’edició digital del diari, en Raül Bruna, va fer un comentari que és, malauradament, ben cert: “Hem passat de viure d’esquena a la mort a tenir-la tocant-nos l’esquena.” I dic malauradament perquè no s’ha de viure pas d’esquena a un fet tan natural com la mort, però, sobretot, perquè ens ha colpit, en els darrers mesos, a tots, d’una manera més o menys propera. Però aquesta seria una qüestió d’un altre article i a qui li interessi el tema que en llegeixi la principal eminència, Elisabeth Kübler-Ross. Aquest article el voldria dedicar a un company del diari que ens ha deixat aquesta setmana, en Manuel Cuyàs.

Tot i que jo no vaig tenir la sort de tenir-lo com a cap en aventures anteriors del diari El Punt, hi vaig coincidir durant una bona colla d’anys a l’edició barcelonina. Aquests dies tothom n’ha parlat i sé que no diré res de nou, però no em puc estar d’explicar com d’agradable era passar hores amb ell. Vam compartir, amb ell i molts altres membres de la redacció de Barcelona, primer d’El Punt i després d’El Punt Avui, desenes, si no centenars, de dinars. I cada un d’ells era una experiència en si mateixa. És una evidència que, amb la crisi del 2008, el sector del periodisme, com molts altres, es va descapitalitzar, els empresaris van preferir acomiadar els periodistes veterans, cars, i substituir-los per mileuristes. Ei, que tothom ha de començar i guanyar-se la vida!, però es va perdre gran part del mestratge. Cada dinar amb en Manuel Cuyàs era una experiència de vida en si mateixa: milers d’anècdotes, sí, però també, i sobretot, milers de preguntes sobre què passava aquells dies al govern, al Parlament, a la ciutat...; milers de preguntes per acabar, lligant la seva experiència i el seu coneixement, una teoria sobre aquell fet concret, una teoria que era un consell per com tractar-lo per als joves periodistes.

Ah, i tot això amb una humilitat i una senzillesa que tan sovint es troba a faltar en la nostra professió. Diu Kübler-Ross que “és important que feu el que de veritat us importa perquè només així podeu beneir la vida quan la mort és a prop”. Doncs això, Manuel, gràcies per haver fet un periodisme tan honest i tan senzill, com hauria de ser sempre.