L’engany dels plans de pensions

Fa molts anys, quan van començar a fer publicitat d’aquest “producte” nou, ens deien que si teníem un pla de pensions la nostra jubilació seria unes interminables vacances al Carib. Darrerament, en un bany de realitat, tothom reconeix que les actuals pensions de jubilació públiques seran insostenibles, és a dir, ens passarem tota la vida pagant a canvi de molt poc, quasi res, i la solució són els plans de pensions complementaris, privats, per descomptat. Però resulta que en plena “crisi” bancària l’inefable ministre Montero, del PP, elimina les bonificacions al rescat dels plans de pensions, a diferència de tots els països europeus de l’entorn. I amb una clàusula transitòria similar a l’estafa del tocomocho. Resultat: segons com rescatem els plans de pensions, podem perdre del 25% (mínim) fins al 55% del seu import. I no compensa ni de bon tros les bonificacions fiscals que hem rebut en fer les aportacions, i menys en un moment de la nostra vida amb els ingressos minvats. Segon resultat: que la banca, còmplice de tots els gobiernos, té immobilitzats milers de milions d’euros en plans de pensions, a cost zero i moltes vegades negatiu. Negoci rodó. Què ens queda? D’entrada no aportar ni un euro a plans de pensions per sobre de la desgravació inicial, almenys no perdrem tant. I sobretot, esperar que Europa, igual que va fer amb l’estafa de les hipoteques, reaccioni i permeti que Espanya tingui una legislació respecte del rescat dels plans de pensions, en la línia dels altres països, equitatiu per als ciutadans i no abusiu a favor de la banca. Utopia? També ens ho pensàvem de les hipoteques. Espero que aquesta informació, que no acostuma a sortir en les pàgines econòmiques (!?), siguin d’utilitat per als ciutadans víctimes d’un sistema bancari depredador, amb la complicitat de l’Estado.