Un refugi per escriure-hi

De tots els llocs que Dan Richards descriu a Refugis remots (Sidillà), retinc el que exigeix menys aventura, excepte per la molèstia dels tràmits requerits per accedir-hi. És una de les casetes de fusta contraplacada que la Fundació Jan Michalski destina a residències d’escriptors enmig de pastures suïsses. Dan Richards s’hi va estar sis setmanes, en un d’aquests habitacles incrustats als arbres com un origami, però admet haver-se sentit menys inspirat pel paisatge de l’entorn que per la pròpia determinació a avançar en el seu llibre. “Tot i que és fantàstic tenir vistes i bona llum, només puc apreciar de debò aquestes coses quan no escric”, confessa després de detallar la perfecció de línies i l’enclavament idíl·lic del rusc d’apartaments, cada un “una capsa pensada per ser el lloc just per escriure”. Així doncs, per què venir-hi? Al capdavall, Richards considera que en té prou amb una taula, una cadira, una porta que tanqui i un llit còmode, i assegura que la major part del temps escriu amb els ulls tancats, perquè el defora desapareix quan es posa a la feina, excepte per llançar una mirada distreta a la finestra mentre busca un sinònim de calabrot.

Per què va agafar, doncs, tot de trens de joguina per arribar fins a aquest paratge? “Per veure què passava”, respon, per esbrinar si una casa en un arbre era una cosa que faltava al seu procés creatiu. Uns mesos abans s’havia allotjat a la cabanya que l’escriptor Roger Deakin s’havia condicionat a Walnut Tree Farm, a Suffolk, també per escriure-hi, però les notes d’aquella estada són plenes d’observacions sobre la modèstia i rusticitat del lloc, més que passos decidits cap al seu projecte literari. Parla de l’estufa, que alimenta amb estelles i peles de taronja; del vidre de les finestres, que és aquós i fa bombolles; dels lladrucs d’un gos, en alguna banda al darrere; de la pluja que regalima per la teulada, del foc que espeternega. Quan finalment va per feina, escriu “això”: tot el que passava mentre no escrivia. La majoria d’escriptors recorren a tàctiques dilatòries, però Roald Dahl va refinar-les fins a fer-ne un ritual. Reclòs també a la seva barraca de Great Missenden, enfundat en un sac de dormir, s’asseia en una vella poltrona i es dedicava disciplinadament a fer punta als llapis amb una maquineta elèctrica i un ganivet de butxaca, fins que quedaven afilats com agulles. En acabat, se servia cafè i encenia un cigarret, esperant que se li acudís alguna cosa més per no haver d’escriure. El barracot de Dahl encara fa olor de cafè, fum de tabac i encenalls de llapis, de la mateixa manera que al voltant de la meva taula ha quedat flotant, com un airet fi, el ritme de la prosa de Manuel Cuyàs, que tants cops em va fer creure que escriure era allò tan feliç, tan fàcil.