La “pastilla” d’en Pujol

Corria cap a finals del 2005 quan una de les primeres coses que vam fer acabats de llicenciar va ser demanar una entrevista amb el president Pujol. Feia ben poc que s’havia constituït el primer tripartit i un altre animal polític l’havia substituït al capdavant de la Generalitat. Però la figura de Jordi Pujol continuava enlluernant els joves periodistes, que no dubtàvem que les seves paraules sempre tenien valor i, sobretot, despertava la curiositat d’aquells qui sabíem que ens enfrontàvem a un dels polítics més ben preparats que havia forjat la transició. Pujol té la façana de Catalunya i el rerepaís al cap i posava a prova constantment aquells qui fins fa no gaires dies encara érem a la universitat: preguntava límits geogràfics, demanava referències personals i, si calia, es posava medalles de la seva gestió al capdavant de la Generalitat durant 23 anys.

Aquell despatx del passeig de Gràcia d’expresident, de parets blanques i lluminositat resplendent, va viure una de les nostres posades de llarg a la professió. Llavors, Pujol s’ha creuat en altres moments pel camí, dels quals pels que som d’interior la pujada al Tagamanent o les obertures del curs polític que es feien al Ripollès sempre tenien un caire especial. Aquestes últimes perquè el president començava a deixar anar els primers titulars de la temporada; o en tot cas, feia les primeres “pastilles” davant dels micròfons i les càmeres de televisió.

El llegat polític de Pujol és inesborrable, igualment com la seva manera de fer –política i personal–, perquè l’allunyen, clarament, dels candidats emmotllats als manuals de màrqueting polític que corren avui en dia. Pujol enamorava les tietes –o les àvies, que en arribar a casa em preguntaven un innocent “t’ha conegut el president?”– i va saber estructurar un partit a mida del país, una espècie de catch-all-party d’èxit que feia equilibris ideològics entre les principals fractures socials que hi ha al Principat. Un partit que, amb la perspectiva dels noranta anys de Pujol, va ajudar a muscular l’autonomia, com també la pròpia idea de nació –de Herder a Renan, diria ell–, talment com va permetre que en el seu si creixessin les males praxis que l’han acabat empenyent pel pedregar. La moral i l’ètica que emanava del lideratge públic no sempre es posava en pràctica al backstage, ni ell mateix ho va fer.

La Convergència pujoliana tenia falles, com moltes altres organitzacions polítiques que participen en un sistema forjat sobre el clientelisme, la poca claredat sobre el seu finançament i el negoci de les veritats interessades. Tres problemes endèmics del país. I, d’aquesta manera, l’aurèola que Pujol desprenia als joves periodistes va apagar-se quan va fer públic el seu secret perquè, malgrat el notable èxit de la seva obra de govern, l’auctoritas moral es desdibuixava a mesura que s’anava sabent que l’expresident va ser incapaç de rentar correctament la roba bruta de casa seva. I emblanquinar les coses ja no s’accepta al segle XXI.