Interessos compartits

La realitat de la Covid-19 ens ha portat a una crisi sanitària, social i econòmica sense precedents. És evident que és una pandèmia global i que la recerca per trobar una vacuna que erradiqui la malaltia i fàrmacs que l’alleugereixin no s’atura. És clar, però, que la pandèmia ha afectat la vida dels ciutadans, de molts treballadors i autònoms, la viabilitat d’empreses i també l’estabilitat econòmica i fins i tot la política. I tot això com ho arreglem? Quines solucions hi trobem? A l’inici de la pandèmia els diferents estats europeus cercaven solucions particulars on fos, al marge d’un escenari més ampli i de col·laboració com és la Unió Europea, absent en aquells moments. La realitat ens feia veure que aquest camí no era la solució i es va optar per posar la UE al centre i, tot i les diferències econòmiques i la manera d’entendre la gestió i els interessos sovint contraposats dels estats membres, ara tenim una proposta comunitària molt important: 540.000 milions d’euros, a més de 750.000 milions d’euros (500.000 milions finançats amb deute comunitari –gran novetat, perquè obre la porta al deute compartit o mancomunat– els quals seran transferències als estats més necessitats i afectats per la crisi de la Covid-19) i més importància del pressupost comunitari, que ara és de 1,1 bilions d’euros en set anys. I a tot això cal afegir els 1,35 bilions d’euros que el Banc Central Europeu destina a comprar deute als estats que ho necessitin. Dels 750.000 milions d’euros, que estan pendents d’aprovar per part dels estats membres, el 19 de juny n’han parlat els caps d’estat i de govern i, tot i que cadascú va mostrar els seus posicionaments (a grans trets, els del nord exigeixen que les ajudes estiguin lligades a programes d’inversió i de canvis estructurals en els estats ajudats i els del sud demanen la solidaritat europea), sembla que es va pel bon camí i tot fa pensar que a mitjan juliol, si no s’espatlla res, podrem tenir l’inici d’acord en el Consell Europeu, i després caldrà l’aprovació del Parlament Europeu i dels parlaments estatals, tot plegat molt lent i feixuc, atès que la UE és una unió d’estats que han de consensuar les decisions, no com els EUA, la Xina, Rússia i d’altres estats que les prenen amb més celeritat, molt important en temps de crisi. Esperem que les voluntats i els interessos compartits guanyin la partida als egoismes estatals. No vull pensar com es gestionaria la realitat de la crisi a l’Estat espanyol i a Itàlia, posem per cas, si no hi hagués aquest sopluig europeu. I aquesta tranquil·litat la facilita l’acció d’Alemanya, que, juntament amb França, va presentar l’opció dels 500.000 milions d’euros d’ajusts als estats afectats, fet que aplana el camí, tot i les tensions, a l’aprovació del gran paquet econòmic europeu. Si a Europa li va bé, a Alemanya també li anirà be, deia Merkel, i a molts altres estats de la UE i als ciutadans, també, molt més bé que si anem cadascú pel seu camí.