Celebració i oratori

Pocs mesos després de la mort de Cristina Cervià, uns quants amics seus, gent de teatre, van pensar a fer-li un homenatge. No podia ser, de cap manera, un elogi fúnebre. Havia de ser, sobretot, una empresa lligada a l’escena, una conjunció de voluntats a l’entorn d’una amiga, actriu i directora. Dic amics, però hauria de concretar, perquè les persones que van intervenir en l’homenatge eren, totes, dones que, com la Cristina, entenien i entenen el teatre com una litúrgia. La cerimònia de l’amistat, doncs, aquell record a l’amiga morta, es va convertir en un espectacle en el qual no hi va haver espai per a la commiseració ni per al dol encarcarat. M’atreviria a dir que va ser una efímera (el teatre és això) celebració no pas de l’absència, sinó de la permanència del record, una nit en la qual es van conjurar quatre actrius per oferir, en el marc de Temporada Alta, la lectura d’un text (CredoinunsolODIO, de Stefano Massini) corrosiu, militant, subjugant. Rosa Maria Sardà dirigia el muntatge i també n’era una de les intèrprets. La malaltia li va impedir actuar a l’escenari, però va tenir prou coratge per conduir les altres actrius (Meri Yanes, Míriam Iscla i Mercè Pons) per un camí que no només era una posada en escena sinó un veritable tribut a la confabulació de l’amistat. M’explica en Josep Domènech, que va intervenir-hi com a productor, que en un dels assaigs, la Sardà els va fer seure per veure un document excepcional: Nothing like a dame, “una celebració de la vida i la carrera de quatre actrius icòniques: Eileen Atkins, Judi Dench, Joan Plowright i Maggi Smith”. Quatre dones ja grans que rememoren en una conversa les seves vivències, els seus papers. Anècdotes, comentaris irreverents, rialles, ironia, amistat. Un oratori laic esplendorós. Mercè Pons em diu que en recorda, sobretot, l’atmosfera que es va crear, la sensació d’estar vivint un moment únic, irrepetible. La Sardà anava comentant la jugada, feia una master class i alhora explicava que el teatre és un ministeri, l’ofici de qui té el deure d’executar alguna cosa noble i elevada. Va ser el seu testament.