Retrats en temps de confinament

He tornat a Begur després de quatre mesos d’absència i, en una sala de l’edifici del Casino, he vist l’exposició de les fotografies que Elena Carreras hi ha fet durant aquest temps. Les 317 imatges d’El confinament de la gent de Begur, fent-se de moment públicament visibles els dies de la festa de Sant Pere, s’han projectat en una pantalla una darrera l’altra, amb un interval de quatre segons fins a arribar a nou minuts, tot creant-se una temporalitat que expressa alguna cosa de com va anar canviant la vida al poble des de la reclusió pràcticament absoluta fins a la represa d’una certa normalitat, però sense estadants de segona residència i turistes. La primera és una fotografia borrosa d’un dia de pluja sense presència humana, però aquesta hi va apareixent fins definir-se una diversitat de retrats de la gent de Begur que, en aquest període insòlit, no deixen de reflectir una quotidianitat dins de l’excepcional lligada a les feines (dels botiguers d’aliments, dels repartidors, dels treballadors dels serveis públics) i als hàbits, com ara el fet de comprar o de passejar amb o sense gos. Persones amb mascareta als carrers i als comerços, persones sense mascareta darrere de les finestres, a les entrades i als balcons de les cases, en algunes de les quals, sobretot les de la pròpia família, hi va entrar la fotògrafa per retratar-ne els habitants.

Elena Carreras va realitzar les imatges amb la càmera del seu mòbil amb la voluntat d’aportar un testimoni, però en cadascuna hi ha la mirada d’una fotògrafa que va revelant-se amb el sentit de l’enquadrament, en la captació d’un gest significatiu a vegades fins darrere d’una mascareta, en aquella disposició a l’atzar que fa que la realitat et faci regals inesperats. Cada fotografia conté la seva història, de manera que, formant ja part de l’arxiu municipal, està al servei de la memòria personal i col·lectiva.

A l’edifici del Casino hi ha el cinema del poble, que ha reobert el mateix cap de setmana en què s’ha pogut veure l’exposició d’Elena Carreras. Ho aprofito per comentar que la distribuïdora A Contracorriente ha posat de nou en circulació Cinema Paradiso, el film de Giuseppe Tornatore en què un cineasta retorna al seu poble, després d’un llarg temps d’absència, i recorda la seva iniciació en el cinema tenint com a guia el projeccionista, encarnat per Philippe Noiret. Fa trenta anys que vaig veure la pel·lícula i no he tornat a fer-ho. Temo que hi vegi el sentimentalisme fàcil que he anat percebent en els films de Tornatore. Tanmateix, conservo a la memòria aquells petons de cine robats a la censura.