Comunicació, tocada i enfonsada

No sé què els passa als nostres polítics amb la comunicació. En els darrers mesos hem seguit amb atenció les informacions donades pels màxims representants del país. He escoltat les rodes de premsa i hem pogut constatar les informacions contradictòries, l’ambigüitat de les propostes i els canvis de criteri. En aquestes condicions es fa molt difícil complir les normes o les recomanacions, com vulgueu, perquè no acabem de refiar-nos del que ens demanen. La contradicció es dona en quasi tots els àmbits de la vida quotidiana: autorització a bars i restaurants sense controls dels mecanismes de seguretat, espais per a vianants ocupats per taules i cadires, platges sense controls de l’ocupació però amb distàncies que es perden quan s’està a l’aigua, grups de joves i no tan joves que no creuen en res del que es recomana perquè no va amb ells, col·lectius diversos que fan festes al carrer, trens, busos, metros i avions amb usuaris entaforats que no mantenen, ni de bon tros, les mesures de seguretat, i podríem seguir amb una llarga llista. L’ambigüitat de les propostes i els interessos gremials estan generant un desori que pagarem car. I ho sabem, però ens apliquen el carpe diem i al setembre ja en parlarem. S’ha canviat el nom de “nova normalitat” pel de “represa” i així ens diferenciem de l’Estat, es llancen a l’aire i amb poca previsió ajuts, ERTO, salari mínim vital i, automàticament, com un encanteri, s’activa la picaresca. Estem tocats del bolet.

En un extrem tenim l’anunci del retorn a l’escola amb normalitat adaptada, que és el que esperen la majoria de les famílies però que no agrada a ningú. Aquesta represa és el retorn a l’escola en unes condicions que res tenen a veure amb les funcions assignades a la institució escolar, que s’assemblen a les més tradicionals, i que la pandèmia en poc o en res haurà contribuït al canvi en les pràctiques educatives tradicionals. Es perd novament una gran oportunitat per adequar el sistema a les necessitats del segle XXI connectant amb els millors models d’aprenentatge demostrats científicament. L’escola, els seus professionals i la comunitat educativa dubten, amb raó, de les bones intencions de la conselleria. Però es qüestionen si calia avançar esdeveniments sense tenir un criteri definit o acordat, haver-lo canviat al cap de poc i no haver aportat precisió en les mesures que es pensen adoptar en espais, mestres i horaris. S’ha fet enfadar, innecessàriament, a tota la comunitat educativa per l’ambigüitat i escassetat de recursos i per la delegació de responsabilitats en els equips directius. En l’altre extrem, la societat de consum segueix les seves dinàmiques de represa, impulsades per interessos econòmics i per la necessitat de compensar un temps perdut que mai tornarà. S’utilitzen eines comunicatives parcials que no tots els ciutadans coneixen o utilitzen. És un problema de disseny i dels assessors no sostreure’ls d’una realitat virtual que només es pot conèixer trepitjant carrer i espais públics, observant i, sense etiquetar o criminalitzar, dir les coses pel seu nom. La política és la dels fets i no la de les teories sobre els models que, en tot cas, aquests models, han de trobar el seu mirall en la realitat quotidiana. I ens sembla que molts polítics estan lluny d’aquesta quotidianitat immediata. Tampoc hem escoltat arguments consistents que defensin unes prioritats que, en temps de precampanya i en una lluita partidista, d’altres s’encarreguen de contradir al moment. O si no que ho preguntin al conseller Bargalló. Comunicació? Tocada i enfonsada.