La realitat del drama

Després d’uns dies d’haver-se encetat la polèmica per l’emissió a TV3 de la sèrie Drama, queden poques coses per dir-ne però potser encara és oportú aturar-se en alguns factors que són fonamentals perquè avui estiguem ocupats amb aquesta discussió. El castellà és llengua oficial a Catalunya, i si això és així no és pas com a reconeixement a la important comunitat de ciutadans que l’emigració ha portat des de diferents llocs d’Espanya, sinó el fruit del domini polític que l’Estat espanyol exerceix sobre Catalunya des de molt abans que la industrialització atragués les migracions. En són una prova irrefutable les accions repressives, els edictes i les lleis que els seus monarques i governs ens han aplicat per imposar-lo i per anorrear la llengua catalana des que els destins del nostre país van caure a les seves mans.

Aquest estatus político-lingüístic propicia l’adopció com a certeses d’algunes barbaritats, com afirmar que qui escriu en castellà des de Catalunya també fa literatura catalana, talment com si escriure en català des de Múrcia fos una contribució a la literatura castellana. O afirmar que tothom que viu i treballa a Catalunya és català, com si tothom que viu i treballa a Brussel·les fos belga. Per “ser”, no és tan important “estar-hi” sinó que s’ha d’adquirir un compromís, s’ha de contraure una responsabilitat. I a Catalunya no és català el que hi és sinó el que es compromet amb la seva cultura, amb les institucions, amb el desenvolupament i també amb la seva llengua.

Perquè l’idioma és un factor identitari no renunciable com ho proclamen totes les nacions amb estat, i no és just que les que no en tenen hagin de sacrificar aquesta condició com és opcional fer-ho a Catalunya. Molts residents al nostre país han renunciat –per condicionants familiars, per comoditat o per convicció política– a fer servir el català, i la legislació els ho posa fàcil: el bilingüisme oficial els permet triar i la llei ja els diu de quina llengua no poden prescindir i de quina sí. Per corregir en la mesura possible aquesta desigualtat, l’autogovern de Catalunya ha permès dotar-nos de dues eines fonamentals: un paquet legislatiu per afavorir la normalització lingüística a través de la immersió en l’educació i del foment de l’ús social de la llengua, i uns mitjans de comunicació públics per compensar la massiva presència i influència de mitjans en llengua castellana.

Per tant, encara que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals té la missió de reflectir informativament la realitat del país, no té la missió d’adaptar-se a l’ús de la llengua que es fa al carrer sinó de transformar-lo. I qualsevol confusió o tergiversació d’aquests dos objectius –sigui per desídia, per perseguir una audiència de rendibilitat comercial o per una intencionalitat política dissolvent dels signes d’identitat del país– significa contribuir a l’ofegament de la llengua catalana. I és evident que els responsables dels diferents mitjans de la CCMA estan prenent decisions tacades d’algunes d’aquestes actituds.