Radicalitat democràtica

El Parlament va aprovar divendres instar el govern de la

Generalitat que suspengui de sou i feina els agents dels Mossos d’Esquadra implicats en una agressió racista al Bages. Això no passarà perquè el govern considera –tot i que ERC hi va votar a favor al Parlament– que no se’ls pot suspendre perquè no es pot determinar quins van ser els dos mossos autors de les agressions d’una patrulla formada per sis agents, tot i que els altres quatre no ho van evitar. El Departament d’Interior va anar més enllà en afirmar, en boca d’un dels seus portaveus, que és “més que discutible que el Parlament pugui pronunciar-se sobre mesures que afecten treballadors públics”. Vaja, censura, com la del Constitucional.

També divendres, la Comissió per a la Reconstrucció del Congrés va aprovar una esmena al document final, de JxCat, perquè les corporacions locals puguin utilitzar “de forma immediata” la totalitat de superàvits i romanents de tresoreria generats durant els exercicis del 2019 i el 2020 per fer front a les necessitats derivades del coronavirus. Aquesta, per cert, és una promesa que va fer el PSOE al principi de la crisi, que després va reduir a l’ús només del 20% del romanent del 2019. Total, que el PSOE hi va votar en contra.

Conclusió: el govern català no suspendrà de sou i feina els sis mossos i el govern del PSOE no permetrà l’ús dels superàvits tot i que la local és l’única administració sanejada de l’Estat. Els parlaments han de legislar i, és cert, moltes vegades els grups presenten mocions només per desgastar el govern de torn, mocions que si tinguessin opció de convertir-se en llei, ni presentarien, però no fa cap bé a la política, ja prou desprestigiada, anar veient titulars que expliquen que els governs no fan ni cas del que diuen els seus parlaments. Segurament caldria una reflexió més profunda i, d’entrada, si tothom fos corresponsable, admetre que la radicalitat democràtica també és complir el que els representants del poble aproven.