Ignasi Roda: freqüència 00.0

A Catalunya, i especialment en el seu àmbit del teatre i la comunicació, Ignasi Roda Fàbregas és un home prou conegut i apreciat, però en canvi ha resultat un descobriment molt, però molt, agradable per a aquest servidor de vostès que ha viscut sempre en un galliner molt apartat, de cara a un oceà que tenen les penques de dir-ne “Pacífic”. Recollit com estava a la seva llar, i jo a la meva, se li acudí inventar-se una mena de programa de ràdio que definia com Ràdio Galliner i que cada dia començava dient: “Bon dia, gent de bona jeia!” A primera hora ja corrien pels mòbils de mig món aquests deu minutets que marxaven com l’aigua i permetien començar la jornada amb un estat d’ànim molt millor.

Era una mena de miscel·lània feta amb els minsos recursos d’una llar de classe mitjana però amb el talent histriònic d’una persona que en té de sobres. Fent veure que era una mena de gallina ponedora, hi feia moltes coses: recordava personatges nascuts o morts aquell dia, referia alguna anècdota de tantes que n’ha sabut guardar, cantava, recitava i també, encara que no us ho cregueu, aconseguia trobar i referir bestieses de les molt poquetes dites o fetes pels il·lustres governants espanyols que encara ens fan el favor de preocupar-se per Catalunya. Ho heu endevinat? Doncs sí!, l’eix del programa era, entre ou i ou, parlar a favor que aquest país, Catalunya, ho sigui de veritat, i he de proclamar que ho feia molt bé.

Era com una ventada d’alegria que va permetre a l’auditori començar amb més ànim tots els cinquanta dies que va durar el programa: des de mitjans d’abril, concretament el 13 d’abril, fins a l’1 de juny. Podria pensar-se que tot seguit li sobrarien patrocinadors... Malauradament no va ser així. Quan va minvar el confinament i li començaren a fer falta les quatre o cinc horetes diàries que li costava fer-lo, un mal dia ens vam endur la llastimosa sorpresa que “ja n’hi havia prou”. L’home, que és un pou de virtuts, ha fet teatre de tota mena i fins i tot n’ha escrit i, segons he pogut esbrinar, ho fa molt bé. No canta malament i, com a poeta, tampoc no fa mal paper. Però potser quan la ploma se li enforteix més és quan fa contes. Quina delícia! Però també es nota que li agrada musicar poemes, com ho ha fet recentment amb uns d’Àngel Guimerà. Com que viu ben arrelat al Vallès, s’atreveix a dir, com Pere Quart, que “com el Vallès, no hi ha res”, a més de proclamar que el centre del món és ni més ni menys que el poble de Bellaterra. Tot m’està bé.

Ignasi Roda té un horitzó molt obert: per fer el programa recorria a personatges, dites i fets de molts indrets i s’alimentava de moltes carallotades d’aquells que viuen tancats a Madrid, per exemple, i s’atreveixen fins i tot a dir que “la democràcia espanyola és la millor del món”. Potser ho diuen perquè el seu horitzó no va més enllà del Bernabéu... No cal dir que l’Ignasi és culer, i això també “em cola”. Potser aquesta “gallina ponedora” ha estat efímera, però almenys a Mèxic li queda un fan que la recordarà mentre visqui.