Turisme

De turisme n’hi ha molts tipus i aquest estiu el que triomfa és el d’interior. Aquell que ens permetrà descobrir i/o redescobrir racons que valen la pena del nostre entorn més immediat. Això vol dir de la comarca, de la regió o del país. Res més enllà. Tant de bo que algú entengui el valor del turisme interior com una experiència de retrobar-se amb un mateix, sense necessitat de moure’s. I repensar els models turístics. Temo molt, però, que després d’un confinament tan llarg i penós aquesta opció no prosperarà. En canvi trobo que ens hauríem d’aturar a pensar com reconnectar amb l’essència del fenomen social, cultural, econòmic que suposa el turisme. En un principi, els primers anys del segle XX, era una sortida per ampliar horitzons, físics i intel·lectuals. Un viatge per aprendre, per conèixer, per enriquir-te en experiències i compartir-les amb les noves coneixences i amb els de la teva comunitat. El problema, com hem vist amb els anys, és quan l’activitat turística s’ha pervertit i s’ha acabat comercialitzant, desvirtuant i devaluant tot o gairebé tot el component didàctic i d’aprenentatge que suposava l’intercanvi de cultures. Ho vam veure en els pobles de costa, després en els de muntanya. I, fins i tot, en les grans ciutats: grans pols d’atracció turística. Paradoxes. Els urbanites fugen per anar a fer turisme per culpa de l’allau de turistes que arriben a les seves ciutats. I a l’inrevés. La relació entre els turistes visitants i els residents amfitrions no pot encobrir una manera nova de postcolonialisme. El potencial enriquidor que, per a ambdues parts, suposa la trobada entre cultures que hauria d’haver afavorit el desenvolupament del turisme, rares vegades acaba reeixint. Ara arriba el moment de valorar allò que és únic i compartir-ho, però no a base d’explotar-ho, desvirtuar-ho i diluir-ho. No pot ser que amb l’excusa mercantilista del turisme es buidi de significat una activitat plena de sentit, de sensibilitat, de riquesa i de complicitats. Aquest és el valor del turisme.