De reüll
La raresa de Bailèn
Bailèn és el carrer de Barcelona pel qual més vegades he passat sense que em vingués de camí, inclús renunciant a un trajecte més curt per arribar al meu destí. Em consta que no soc l’única fent giragonses en aquesta zona de la ciutat. I tot per veure la raresa del número 70: el Taller Masriera, el simulacre de temple romà que aquesta família de pintors i orfebres va manar fer el 1882 a l’arquitecte Josep Vilaseca. La d’atelier i punt de trobada de la intel·lectualitat barcelonina va ser la primera de les moltes vides que ha tingut aquest singular edifici. Als anys trenta, es va transformar en un teatre avantguardista, l’Studium, en el qual Lorca va llegir per primer cop Doña Rosita la soltera. Durant bona part del franquisme i fins ben entrats els 2000, va ser un convent (que va conservar el teatre). L’última dècada ha patit un cruel abandó. “El vigilo cada dia perquè no se l’emportin”, em va confessar tot rialler un veí de l’Eixample octogenari que, com jo, espiava les sis columnes corínties de la façana amagades per la desbocada vegetació. Li vaig dir que no calia que patís perquè l’edifici està protegit. Va marxar fent que no amb el cap en senyal que no l’havia entès. Perquè no temia que l’enderroquessin sinó que d’un dia a l’altre es convertís, posem per cas, en una sucursal bancària. Cosa que hauria pogut passar. Però que ja no passarà. Per fi, l’Ajuntament l’ha adquirit per destinar-lo a equipament cultural del barri. És la bona notícia patrimonial de l’estiu, si no de l’any.