Un cúmul de despropòsits

A casa, des que va començar el desconfinament –potser unes setmanes abans, fins i tot– portem a la pràctica un concurs singular: escoltem les notícies radiofòniques o televisives fins que apareix entremig del discurs el terme coronavirus. A partir del moment en què sentim la parauleta-mantra, que els mitjans de comunicació repeteixen de manera incansable com si no existís res més al món, nosaltres apaguem el televisor i la ràdio. He de confessar que, de moment, només hem aconseguit arribar a un minut escàs de durada i, en conseqüència, hem hagut de renunciar a escoltar unes notícies que es focalitzen sobretot en els aspectes més negatius, els de les ombres, com si calgués convertir en tragèdia el drama de la vida i impedir-nos, als qui –sants innocents– encara ho volem, gaudir dels petits gestos i les subtilitats que atorguen sentit a la vida quotidiana.

Personalment em sap greu, perquè reconec la tasca dels bons periodistes que preparen els informatius. D’altra banda, fa dies que em dedico a observar els comportaments de la gent en ple desconfinament (no pas amb una certa incredulitat, perquè la realitat supera qualsevol idea fictícia que pugui fabricar la ment) i he confegit una llista d’aspectes irrisoris –per dir-ho de manera amable– que s’ha anat ampliant a mesura que m’hi fixava. En plena pandèmia ningú no havia de portar mascareta (setmanes després vam saber que s’havien estalviat l’obligatorietat perquè no n’hi havia i la causa era que es fabricaven totes a la Xina, com gairebé tots els productes provinents d’empreses que en el seu moment van optar per la deslocalització); més tard ja era recomanable portar mascareta, amb la qual cosa molta gent no en portava –sigui perquè encara no podia accedir a la compra de proteccions facials o perquè no eren d’ús obligat–; finalment, vam rebre l’ordre de posar-nos mascareta per entrar en espais tancats, cosa que em sembla bé. Pel que fa als guants, encara són un dilema: mentre que alguns supermercats els ofereixen de manera gratuïta –fet que propicia que en molts casos els guants usats acabin llençats i apilonats a mercè del vent en qualsevol racó de vorera–, sabem que és preferible posar-se només líquid desinfectant o rentar-se sovint les mans.

Tanmateix, sembla que una part de població continua vivint outside, no pas perquè no s’escolti les notícies com els de casa meva –només cal sentir-les un cop al dia o consultar-les en algun moment a la premsa escrita, ja sigui en paper o per internet–, sinó perquè han trobat mil i un arguments per no fer cas de les recomanacions. L’altre dia, en una festa que vam celebrar al carrer i en què la majoria portàvem protecció, una dona que raneja la vuitantena em va dir: “¿Tengo yo cara de enferma o qué? ¿Tú me ves a mi con mascarilla?” Unes hores més tard, una colla de joves s’abraçava a cara descoberta, cosa que entenc: a veure qui talla les ganes de viure als qui volen sentir-se lliures, jo també em saltaria les mesures si no fos perquè respecto la gent amb risc de contreure el virus i tinc familiars de salut delicada.

Darrerament he vist de tot: qui treu el nas per damunt d’una mascareta massa petita per encabir-hi la nàpia; qui et passa a fregar sense cap mena de protecció i es queda tan tranquil; gent que s’allunya força més metres dels que cal per guardar la distància de seguretat, com si fossis un empestat... L’altre dia una noia anava en bicicleta per un carril absolutament solitari sota els bufaruts de tramuntana i amb la mascareta posada, com si empassar-te el teu propi diòxid de carboni en comptes de respirar l’aire net fos una bona manera de fer esport. Alguns deuen creure que l’aire transporta virus per si mateix. Avui, en un petit viatge fins a Prada de Conflent, he comprovat que la realitat kafkiana s’estén més enllà de les fronteres. En una fleca ningú no portava mascareta, ni tan sols la dependenta, i el pa era a l’abast i es podia tocar amb les mans. Potser no hem après res i la Terra ens tornarà a recordar –en aprenentatge invers, fins que en siguem més conscients– que no podem menystenir l’equilibri vital del planeta i embrutir-ho tot sense patir-ne les conseqüències. Al capdavall, la ignorància és un mal virus a combatre.