Covid, encara

Tanatori. El més dur de tot ha estat haver de morir sol. Igual de dur per totes dues bandes, pel que se’n va i pels que es queden. En l’última hora, segur que hi ha coses que es diuen amb els ulls –perdona’m, no ho volia fer, t’estimo, m’has fet molt feliç...–, i tot això ha quedat per dir, per sempre. No sé els morts com s’ho fan, però als vius els pot fer naufragar. Ara als tanatoris hi ha cua per fer les cerimònies que el confinament no va permetre. Us recomano que rellegiu El vas de plata, d’Antoni Marí, que parla de les obres de misericòrdia. Aquesta –donar sepultura als morts–, interrompuda, diferida, amb mascaretes i sense abraçades, ara és tan trista, com estranya.

Natatxa. Tothom ha llegit molt, aquests dos mesos de confinament –potser no tant com diuen, però vaja, quin mal hi ha a arrodonir una mica a l’alça la pulsió lectora?– Jo vaig rellegir Guerra i pau i no em va ser gens fàcil, perquè no tenia cap lupa a mà i, a ull nu, quan feia una estona que llegia, les lletres de l’edició de Les millors obres de la literatura universal, de 1983, se’m tornaven petites mosques bellugadisses. Però va valer la pena: al cap de quatre mesos encara tinc una viva enyorança per aquella gent que es movien pels salons i els camps de batalla de la Rússia de 1800, i sento compassió per la Natatxa i els seus remordiments, i una pietat infinita per la seva cosina Sonia, que es queda sense cap amor que li alegri els dies. Jo m’hauria casat a ulls clucs amb en Pere: l’educat, amable, generós i sensible comte Bezukhov, chevalier servant, i l’hauria estimat tota la vida. Sí, un clàssic és això: ara mateix encara tinc un nus al coll.

Expresidents per a tota la vida. Hi ha coses que es poden fer, però que no s’haurien de fer, hi ha coses legals que són immorals. Què poden fer i què han de fer, els presidents de la Generalitat, quan pleguen? Tenen un sou de per vida i un despatx ben maco, també per sempre, són joves i és evident que han d’omplir les hores i els dies. Doncs que facin voluntariat. No faig broma, no. Seria genial. Us faríeu creus de tot el que podrien fer per als altres, de forma altruista, per canviar, per salvar vides, per posar fi a moltes injustícies. Podrien col·laborar amb el tercer sector, fer classes, conferències, assessorament, buscar recursos a través dels seus potents contactes i la seva imatge... M’agradaria que diguessin, quan han acabat de presidir el país: ara soc aquí, arran de terra, també per ajudar la gent. Una feinada digníssima, una possibilitat de continuar servint les persones més necessitades, les més pobres, les que estan a punt de caure, les que posseeixen, elles sí, el vitalici de la misèria.

Creadors. A la ràdio pregunten a l’Eudald Carbonell i a la Maria del Mar Bonet si creuen que l’epidèmia ens ha canviat, si hem millorat, si n’hem après alguna cosa. Si m’ho pregunten a mi dic que no hem millorat en res i que el món està perdut. Posem-hi quasi perdut. La malaltia no coneix estatus però, com sempre, els rics han passat un confinament més còmode, molt menys lesiu: cases més grans, bones connexions a la xarxa per distreure’s o fer els deures, terrasses i jardins i seguretat econòmica... Una pandèmia, entre moltes altres coses, sempre implica desigualtat: ara, en sortir-ne –és un dir–, els pobres són més pobres i hi ha pobres nous, que són els que han perdut la feina o el negoci. Els ERTO no arriben i els ajuts promesos per les administracions són eteris i llunyans. La gana, en canvi, és consistent i és avui. Hi ha hagut, és veritat, espurnes de solidaritat que han il·luminat la nit, però és massa fosca i la claror que fan és tan exquisida com fràgil. Moltes d’aquestes mostres d’amor als altres, d’intentar ajudar-los a passar els dies difícils, han vingut del món de la cultura, el primer graó del qual són persones de carn i ossos, els creadors. Els hem agraït molt que ens fessin música, i recitessin, i ballessin, i tot de franc, però molta gent seguirà trobant car un llibre o una entrada al teatre, sense tenir ni idea de què cobra l’autor, l’actriu, ni si arriba a final de mes, ni quina mena de ridícula pensió tindrà quan es jubili.