Esbossos

Amb el record cap a l’insubstituïble Manel Cuyàs i un agraïment al diari que m’acull, inauguro aquesta secció setmanal amb un crit: si en ple confinament han nascut epidemiòlegs de sota les pedres, fa lustres que brosten estols d’escriptors de no se sap on. Avesada a llegir ferralla, quan l’atzar m’és amatent, ho celebro. Qui titula el seu llibre Esbozos fa un acte d’humilitat i situa la seva obra en un atrapa-somnis. Marta Rodríguez Quesada (Barcelona, 1994) publica a Edicions Tremendes una mirada quàntica, fragmentària i blava sobre Llatinoamèrica, territori que la va acollir durant dos anys, amb un bitllet d’anada sense tornada. I ho fa posant l’accent sobre les persones i els llocs que trepitja amb ulleres d’antropòloga i cor obert. A través de dotze textos inspirats per personatges que li criden l’atenció (persones que ella intueix i inventa per escrit amb les poques peces que té), el llibre és un mosaic deliciós entre la vida quotidiana i els cabells foscos de la Gabriela, mestra de literatura; entre la veu de nen petit d’en Marcelo i la mirada marcida de l’avi Jorge; entre les onades altes contra el Malecón i l’Ernesto, dibuixant d’arbres; entre la mare i la filla de la camioneta cap a Chibascó i la música festiva de Belice; entre la gossa Karma i els ulls enormes d’en Jarred. Un temps suspès que, gràcies a la Marta, al ritme dels seus ossos i a l’oceà d’experiències que agombola, revivim com a evasió quan ens cal fugir de l’ara i de l’aquí. El llibre té il·lustracions de Natalia Quesada, mare de l’autora, qui quan rebia un esbós, en dibuixava, des de la distància, la seva percepció emocional. Maquetes més que definitives d’una peça molt ben feta. Per contra, es publica massa literatura-esbós o plagi miserable. Tombem el cànon podrit de farsants, sisplau.