Vaga a la Xina

Els sindicats han apuntat el dimecres 29 de setembre com a dia de la vaga general per protestar contra la crisi i la reforma laboral que cuina el govern, que no ha sabut consensuar ni amb els empresaris ni amb els sindicats. Independentment de l'èxit que pugui tenir la convocatòria, no servirà per arreglar res, ni que fos una vaga general total, ni que anés acompanyada d'una revolta social. Les renúncies a les conquestes socials del segle XX són el pa de cada dia i els sindicats no tenen capacitat de mobilització i han acabat representant-se ells mateixos. Els antecedents tampoc hi ajuden. Els socialistes recorden com va aguantar Felipe González després de la vaga del desembre de 1988. En aquells anys encara es parlava de la classe obrera i de la consciència de classe, avui conceptes que sonen a xinès. També ha canviat molt la composició del mercat de treball, amb l'entrada de la immigració. Les economies de nous rics sense xarxa han fet que l'Estat espanyol tingui el dubtós honor de liderar el rànquing de desenfeinats. Amb l'agreujant que les deslocalitzacions han eliminat ocupació sense noves alternatives. Més transcendents i a tenir en compte són les vagues que hi ha a la fàbrica del món, la Xina. La globalització té aquests paranys. Els xinesos són treballadors sense horari ni calendari, i ahir mateix acataven sense escarafalls sous escassos en aquella barreja d'estat comunista fent política capitalista. Els obrers volen millorar les seves migrades retribucions, però són milions de persones que reclamen més sou i veurem si els empresaris i governants seran capaços de mantenir la pau social en l'economia més poderosa del planeta. La crisi, que la paguin els rics, es diu aquests dies en les protestes; el problema és que amb les crisis els rics es fan més poderosos i els pobres més pelacanyes que abans de la falsa bonança que ens havia fet creure a tots que el paradís era a tocar.