Art en venda

Les obres d’art tenen vides errants. Que depenen del sentit que els donen els seus propietaris. N’hi ha que les volen perquè fan joc amb el sofà del menjador. N’hi ha que les fan servir per presumir o, tot al contrari, les gaudeixen d’amagat. N’hi ha que ni les desembalen: estan a l’expectativa de treure’n un preu més alt. I hi ha els que les adopten com a sistema de valors, personals i socials. En diem col·leccionistes, i a Catalunya estan en hores baixes. Només cal llegir l’entrevista que va fer Ricard Mas a la galerista Anna Belsa al Mirador de les Arts . I només cal seguir l’actualitat. Una Fundació Suñol que, via Christie’s, fa uns dies va mutilar una de les col·leccions d’art contemporani nacional i internacional més importants de l’Estat, feta per l’empresari Josep Suñol, mort fa mig any. O un Ventura Pons que ha anunciat que es vendrà tot el seu fons d’art català de la segona meitat del XX, també via subhasta, per sufragar les seves futures pel·lícules. Pot ser que el model tradicional de col·leccionista no tingui cabuda en el nou món que ha de venir. Pot ser que calgui explorar formes alternatives de col·leccionar als marges de les tendències i del significat radical de possessió. I pot ser que ja no calgui ni dir-ne col·leccionista, tan connotat d’ostentació. Mentre el vell model s’enfonsa i els nous no sorgeixen, el panorama serà depriment.