Jo baixo

Aturin el món, que vull baixar. És una de les frases més populars de Mafalda, el personatge inventat per Quino fa més de cinquanta anys. Ho confesso: jo també vull baixar d’aquest planeta, perquè fa massa temps que no està a l’abast de les meves neurones entendre’l. Dia que passa, dia que menys el comprenc. Em supera aquest estat permanent de crispació que ho tenyeix absolutament tot. També aquesta divisió permanent de les coses entre el blanc i el negre. Vivim en un món on costa trobar els grisos, i ja no parlem dels colors més càlids. Se m’escapa de les mans una societat que sembla més pròpia d’una novel·la de ciència-ficció de Ray Bradbury, amb un exrei corrupte que es pagava la festa i mantenia un harem amb els diners de tothom (el súmmum ha estat una clara operació d’Estat per fer-nos creure que el tal Felip ni passava per allà) o espies que surten de sota les pedres, però de l’estil matusser del Superagent 86.

Vull baixar d’un món que es mira amb resignació l’informe de Save the Children que alerta que un terç de la canalla serà pobra en breu si no s’hi actua, o que durant el confinament ha perdut la pista de centenars d’estudiants de famílies excloses del sistema però fa veure que aquí no passa res. Un món on, davant la pitjor crisi que recordem la majoria dels que estem vius, es fa servir la gestió de la pandèmia per desgastar el rival polític, on hem interioritzat l’assassinat d’una dona perpetrat per la seva parella o el menyspreu al que és diferent. Malgrat tot, però, em nego a deixar-me vèncer pel desànim. Hi ha un bri d’esperança, sortosament, que reposa en les xarxes de solidaritat que desencadenen les crisis, en els que aboquen més esforços a escoltar qui pensa diferent en lloc de qui et dona la raó i en la innocència (encara no malmesa) dels infants. Jo baixo, però per si de cas m’espero un parell d’estacions més.