La gran esfera

Quan Salvador Dalí pintava el quadre Galatea de les esferes (1952) explorava la teoria de la desintegració de l’àtom i, de retop, la idea de l’individu gravitant dins el seu propi búnquer existencial; el que els japonesos en dirien hikikomori. Amb un torrent neuronal en expansió permanent, Guille Milkyway, capitost del grup La Casa Azul, titula el seu darrer disc La gran esfera (2019). Si Dalí pintava l’antimatèria en una època pictòrica misticonuclear, Guille investiga l’equilibri hidroestàtic (El colapso gravitacional), la necessitat de fugir a d’altres espais (Podría ser peor), l’angoixa existencial que et fa explotar a bocins (Hasta perder el control), el deteriorament de l’amor (El momento), el desafiament a les lleis de la ciència (Nunca nadie pudo volar), els efectes secundaris de l’hàbit (El final del amor eterno) o la fusió sexual com a renaixement (Ataraxia). Es tracta d’inhibir el flux neuronal, aconseguir plasticitat, equilibri, prenent consciència de l’excés d’hipersomni emocional i aferrant-se amb força a la necessitat d’una morfogènesi mental capaç d’alliberar-te. Del paradís a la rutina quotidiana (o de la llibertat a l’esclavatge, o de l’estrella a la pols estel·lar) només hi ha un salt. Mortal. La tecnologia ve a ajudar-nos a salvar aquest món merdós i letàrgic a la deriva. Milkyway pronostica la invenció d’un xip amb els moments feliços dignes de reconstruir. Ens implantaríem físicament el moment amb una petita incisió —sense dolor— i el reviuríem. Ja que el temps arrabassa la plenitud i desgasta, cal reprendre la vitalitat sense dissimular. Perquè les flors no floreixen si no es cuiden. Cal tornar a bategar, a crear, a fluir, a tenir una altra vida, a esquivar l’hecatombe sense parpellejar. Aquí, a la lluna o al fons del mar de Shangrila.