De fora estant

On seríem sense els periodistes estrangers? Va ser gràcies a l’Spiegel alemany (el 2012) que vam saber que el rei emèrit havia “estat d’acord” amb el 23-F (un fet confirmat més endavant per Tejero). I ha estat gràcies a uns periodistes anglesos i suïssos que ens hem assabentat de l’existència de la Fundació Lucum (només hi falta la r) i dels milions d’euros regis que s’hi amagaven. I és gràcies a la revista alemanya Telepolis que sabem no només que el cervell dels atemptats del 17-A, l’imam Es Satty, treballava pels serveis secrets espanyols (sense que aquests n’informessin els Mossos), sinó que és molt possible que Es Satty no morís en l’explosió a Alcanar ja que es va fer servir l’e-mail amb què es comunicava amb els serveis secrets després dels atemptats. I és gràcies a dos diaris estrangers, The Guardian i El País, que sabem que els telèfons de Roger Torrent, Anna Gabriel i Ernest Maragall –entre d’altres– van ser intervinguts utilitzant un programari anomenat Pegasus que només es ven a estats. I és gràcies a la revista americana Vice que sabem que el CNI va comprar aquest programari. I és gràcies a un periodista gens estranger (Tian Riba, en aquest mateix diari) que sabem que cada instal·lació de Pegasus costa vora 70.000 euros. Potser aviat es descobrirà que els centenars de milers d’euros en efectiu que el testaferro de nom dantesc del reu, vull dir rei emèrit, portava a La Zarzuela des de Suïssa, il·legalment, anaven destinats a finançar la intervenció també il·legal dels telèfons de diversos independentistes catalans. Si no és probable, tampoc és inconcebible.