Justícia cega

Ha estat al Segrià i a l’Hospitalet, però podia haver estat en qualsevol altre lloc. L’aparició de rebrots era una qüestió de dies. Les autoritats, amb un bon embolic entre mans, cada vegada poden dir menys que els ha agafat per sorpresa; els epidemiòlegs van donant les mateixes directrius sanitàries, entre altres coses perquè hi ha tantes informacions contradictòries i tan poques certeses sobre el virus que sembla que encara vagin molt despistats. La població, que ja sap que té una part important de responsabilitat sobre la salut –la pròpia i la dels altres–, fa mesos que va perduda i amb una por comprensible, entrampada entre la necessitat d’haver d’arriscar-se a treballar o deixar d’ingressar, i això, aquells que poden triar!

Per contra, n’hi ha que ho tenen tot molt més clar. Les grans fortunes han incrementat els seus ingressos en milers de milions; les autopistes veuran compensada per l’Estat –és a dir, nosaltres- la manca de mobilitat, mentre els empresaris i els autònoms s’hauran d’espavilar amb quatre ajuts de misèria; als cossos de seguretat els han incrementat el sou i els sanitaris s’ho miren amb quatre rals a les mans mentre esperen la següent onada d’infectats; les clavegueres, espiant polítics com si fossin terroristes; la monarquia, abans d’una tardor devastada, de viatge per les colònies per tapar les notícies de la premsa estrangera sobre els seus guanys foscos i per donar uns copets –ara no són de porra!- a l’esquena dels súbdits. I la justícia, malgrat tot aquest panorama, al seu ritme, sense pressa, excepte en la persecució de tot allò que pugui tenir alguna relació amb els catalans, encara que sigui a costa d’algunes vides més. Sempre havien dit que la justícia era cega i, de fet, ja ho havíem comprovat, però mai no ho havia estat tant, però només d’un ull!