«Tiochfaidh ár lá»

He sentit molts cops l'expressió gaèlica que configura el títol d'aquest apunt sortint de la boca d'algunes de les persones més aguerrides per la violència que mai he conegut. Membres del moviment republicà irlandès als quals només calia mirar a la cara per veure que observaven la vida amb ulls de morts vivents. Gent de Belfast com Alex Maskey, que en les seves visites a Catalunya fa un parell de dècades quedava impressionat de poder fer una refrescant cervesa a la terrassa d'un bar sense por d'un franctirador i sense el soroll dels helicòpters militars sobrevolant a tota hora el barri. I ho explicava com un inconvenient de l'ofici. «Tiochfaidh ár lá», el nostre dia arribarà. No ha estat del tot així. La unificació d'Irlanda encara no és una realitat. Però no hi ha cap dubte que el pronunciament del primer ministre britànic, David Cameron, sobre la massacre britànica del 1972 al nord d'Irlanda, quan l'exèrcit va disparar indiscriminadament contra una manifestació en defensa dels drets civils, és un pas més en la direcció d'una decisió democràtica sobre el futur del conjunt de l'illa. Una condemna sense pal·liatius. Gairebé 30 anys després, però el dia ha arribat. El reconeixement que aquell Diumenge Sagnant no va començar una guerra que ja era molt antiga, sinó que els britànics la van començar a perdre. Maskey ha estat després alcalde de Belfast i companys com Martin McGuinness, vice-primerministre en el govern autònom del nord d'Irlanda. La famosa presó del Bloc H de Long Kesh, on el famós crit de guerra tants cops va ressonar, és un monument d'interès turístic i la pau, encara que amb la lògica fragilitat provocada per tanta sang vessada, regna al país. Els dies esperats van arribant, però per uns i altres el que cal és guanyar-los per al futur i per a les noves generacions, en una Irlanda democràtica i en pau.