Tribuna
Què més ha de passar?
L’any 2020 havia començat a Espanya amb mal peu: un clima d’alta tensió política per l’enfrontament caïnita de dos blocs radicalitzats i una evident fragilitat institucional. El govern Sánchez tot just s’havia estrenat després de tres anys en què havia passat de tot: la proclamació de la independència de Catalunya i la immediata suspensió de l’autonomia; la caiguda del govern Rajoy dies després de la sentència que condemnà el PP com a partícip a títol lucratiu de la trama Gürtel; unes eleccions generals anticipades; la dissolució de les Corts amb la convocatòria de noves eleccions. I estant així les coses, per si no n’hi havia prou, esclatà la Covid-19.
Un panorama com aquest hauria dificultat l’acció de govern en qualsevol cas, però l’emergència sobrevinguda a causa del coronavirus ha provocat que la situació sigui dramàtica. La crisi sanitària està provocant una crisi econòmica devastadora, i aquesta pot degenerar fàcilment en una crisi social i política d’un abast imprevisible, especialment si l’ajut financer d’Europa no arribés de forma ràpida i suficient. Però s’hi ha d’afegir que l’exacerbació del conflicte polític partidari està provocant que molts ciutadans passin de la política, mentre que sorgeixen alhora minories radicals que aspiren a la destrucció del sistema. Durant el confinament, la crispació política ha arribat al Congrés dels Diputats fins a uns extrems que foren grotescos si no fossin destructius; i ha provocat que més d’un 50% de la població espanyola consideri els polítics com un dels principals problemes d’Espanya.
En aquesta situació, definida per la gravetat dels desafiaments i per la desconfiança envers els nostres representants, és quan toca preguntar-nos: què més ha de passar perquè els polítics posin fill a l’agulla?; què més ha de passar perquè siguin capaços d’arribar als grans pactes que la gravetat de la situació exigeix?; què més ha de passar perquè posin l’interès general per sobre dels interessos partidaris i electorals?; què més ha de passar perquè donin resposta als problemes decisius que tenim plantejats?
Hi ha, en primer lloc, els problemes socials provocats per la crisi econòmica: l’atur, el tancament d’empreses, les dificultats enormes dels autònoms... Hi ha problemes institucionals: el deteriorament de la separació de poders, la insuficiència dels mecanismes de coordinació entre les administracions central i autonòmiques, la instrumentalització política dels mitjans de comunicació públics i privats... I hi ha problemes econòmics, començant pels pendents des de fa temps: el sanejament dels comptes públics, el sistema de pensions, el sistema d’R+D, la reforma de les administracions públiques...; i, al mateix temps, s’ha de bastir una política econòmica nova, que impulsi amb renovada força l’activitat productiva i ho faci mirant preferentment al futur.
Aquesta nova política econòmica té un nom: reindustrialització. A Europa Occidental no s’ha fet política industrial després de la Segona Guerra Mundial: s’ha exclòs la intervenció pública per dirigir, impulsar i finançar la industrialització. A Espanya –tret del País Basc– encara se n’ha fet menys des de la instauració de la democràcia. Però les coses estan canviant a Europa, en veure com la industrialització de la Xina s’ha fet aplicant l’estratègia que havien aplicat abans el Japó, Taiwan i Corea: una forta intervenció activa del sector públic. El recent acord francoalemany del maig del 2019 ja apuntava en aquest sentit, però, després de la pandèmia, aquesta aposta s’ha traduït en fets: mobilitzant recursos en el marc pressupostari plurianual 2021-2027, i en el Next Generation EU, un dels pilars del qual és el European Green Deal, que persegueix una Unió Europea neutra en CO2 per al 2050. En resum, s’està encetant una etapa en què hi haurà recursos públics per invertir en la modernització dels aparells productius europeus en quatre direccions: descarbonització, automatització, vida i defensa.
Espanya no es pot permetre perdre aquest tren. Què més ha de passar perquè els polítics facin el que han de fer?