Els grans oblidats

Amb el desconfinament, arriba el desastre. Tothom pensava en la tardor pels temuts rebrots, però si una cosa ha quedat clara és que aquest virus no està disposat a donar-nos treva, que no entén de conviccions socials i que quan sembla que li tenim el peu al coll muta i tornem a començar. S’ha parlat molt de la bona, esgotadora i perillosa feina dels sanitaris durant la pandèmia: els col·lectius mèdics i d’infermeria han estat elogiats a parts iguals i n’han sortit enfortits, només faltaria. L’altra cara de la moneda són els treballadors de serveis socials, que han estat igualment exposats, sense els recursos necessaris i més desatesos: han estat els grans oblidats. S’han jugat la vida en residències i centres que no estan pensats per a una pandèmia com la que ens toca viure. Som davant un problema, un gran problema sanitari, no de serveis socials. El dret a la salut l’ha de garantir la sanitat. Un altre dia parlarem de la devastadora crisi econòmica que acompanya tot aquest daltabaix. Continuant en l’àmbit dels serveis socials, hi ha problemàtiques que fa temps que dormien el son del just i que havien d’acabar sortint. El gran nombre de morts en algunes residències o alguns geriàtrics ha demostrat que faltaven mitjans i més recursos humans per cuidar la gent gran. Ara bé, en molts centres no hi ha hagut víctimes gràcies a les mesures que es van adoptar quan es va veure la perillositat de transmissió del virus, des dels cuidadors que es van tancar en les residències per evitar contagis, fins al personal de neteja igualment exposat. Els treballadors socials tenen una feina mal pagada i poc reconeguda. Tampoc no s’han d’oblidar altres contingències, com en l’àmbit de la discapacitat, igualment greus, que estan en una situació limit i han quedat amagades per tot el que representa l’entorn coronavirus com a metàfora del temps que vivim. Un bon dia es va aprovar una llei de dependència que havia de resoldre molts dels problemes que han aflorat i que en la realitat ha quedat en ben poca cosa i pobre del qui se n’hagi de refiar. Es fan lleis amb bones intencions però després no es doten dels recursos necessaris per desenvolupar-les. La música d’aquesta columna està inspirada per un amic que ha dedicat molts d’anys als serveis socials i a l’anomenat tercer sector. Em deixa manllevar els seus arguments, que comparteixo amb vosaltres.