Peus de fang

La cosa ve de lluny, ja es llegeix al llibre de Daniel, capítol 2, versets 31-35, escrit al segle II abans de la nostra era. El rei Nabucodonosor (Nabuco, per als amics), mentre assetjava Jerusalem, tingué en somnis la visió d’una gran estàtua d’una resplendor extraordinària i aspecte terrible. Tenia el cap d’or pur; el pit i els braços, de plata; el ventre i les cuixes, de bronze; les cames de ferro, i els peus de fang. Mentre el rei la contemplava, es va despendre una pedra d’una muntanya veïna, topà amb els peus de l’estàtua i, com que eren de fang, es bolcà l’estàtua, rossolà muntanya avall i s’esmicolà tot: el ferro, l’argila, el bronze, la plata, l’or. Tot va quedar com el pallús de l’era a l’estiu, el vent i les tempestes no en deixaren ni rastre. El regnat de Nabucodonosor es diluí, tot se’n va anar a fer punyetes, només quedà el record d’un rei malvat, superb, esclavitzador (i una òpera de Verdi).

Peus de fang que aguanten grans aparences brillants, dies ha que en tenim exemples flagrants per aquí, tot i que el poble ras només sabem i veiem allò que sura, com en els grans icebergs. I no és pas cosa d’ara, tot plegat. Podríem anar molt lluny en la història, però més cap aquí hi ha el papa Pius XI proclamant Mussolini com l’uomo della Provvidenza. (Bravo, pontífex!) I més cap aquí encara gaudim d’un repertori d’ínclits podrits: banquers, presidents d’entitats musicals, expresidents polítics, reis, jutges, empresaris, religiosos pederastes, excomissaris de policia...

Fa basarda sospitar (amb motius de sobres, oidà) que estem envoltats d’ídols vistents i amables, però amb peus de fang com en el somni del personatge bíblic. I molt pitjor encara, amb peus de fang ficats dins la merda. Davant de tanta excel·lència visual i tanta aparença enganyadora, el nostre món es va omplint de poderosos corromputs que només porten a dins l’afany del calé i el poder, sense ànima ni cap forma d’enlairament mental o sentimental. Deu ser que l’ànima és cosa de pobres molt pobres. Alguns rics i poderosos es compren succedanis d’ànima, però se’ls veu la trampa i ara la podem llegir als diaris. Llegeixo, doncs, i penso: mira, el brillant estel borbònic (brillant per a segons qui, diguem-ho tot) duia un gran pes a la cua. Deurà ser definitivament veritat allò que deia i repetia Josep Pla: en aquest país l’única cosa que no falla mai és el paisatge.