A la tres
Animals i animalades
He de reconèixer que la meva experiència amb els toros és nul·la. Algun correbou justificat per la sang adolescent però poc més. No conec el món taurí, no m’hi he sentit mai identificat, no he vibrat amb els correbous i, particularment, em sembla tot plegat una animalada. Ara fa deu anys que es van prohibir les corrides a Catalunya. I què ha passat? Bàsicament res. Només que han desaparegut uns equipaments obsolets que ocupaven espai i que s’han reconvertit en una Audiència a Girona, en un centre comercial a les Arenes de Barcelona o en un espai dedicat al comerç en el cas de Lloret de Mar, per posar alguns exemples. El que sí que ha desaparegut són les fileres de turistes que, sense saber gaire bé què anaven a veure, feien cua amb el patiment de l’animal com a principal reclam. I que normalment sortien de la plaça esverats.
Que ara es vulgui revifar, a través dels jutjats, una cultura –la taurina– que no ens és pròpia no respon a cap criteri objectiu més enllà del dels empresaris que vulguin fer negoci amb els estrangers. La societat catalana no és la mateixa que fa deu anys i amb els anys han pràcticament desaparegut tots els espectacles que es feien amb animals. I això és sinònim de maduresa i de rebuig a una cultura que des de l’Estat espanyol –sobretot durant la dictadura– ens han volgut imposar com a pròpia però que no ho ha estat mai. S’entén que el vessant folklòric pot ser un reclam per als turistes; que en qualsevol població turística venguin més imants de sevillanes i barrets de mexicans que no pas caganers. Però d’aquí a justificar l’amor per la sang del toro com un fet cultural n’hi ha un bon tros.
El que cal, una dècada després, és que els equipaments taurins que encara queden, com ara la Monumental o la plaça d’Olot, trobin un destí definitiu. Sense lloc on fer corrides s’han acabat el problema i els debats. I com a societat potser que fem un exercici d’introspecció interna i decidim què passa amb el tracte que hem de donar als animals. No només als braus.