Fractura social

En temps de contenció de la vida social en persona, els grups de Whatsapp són un baròmetre d’estar per casa per copsar l’estat d’ànim ambiental. Sembla caldejat, i no només per la canícula. Comencen a testimoniar, aquests grups, pugnes entre conspiranoics i crèduls; entre crítics i els que tot s’ho empassen; entre apocalíptics i integrats; entre els adotzenats i els espavilats de la colla, entre els de la salut i els de l’economia; entre els d’Oriol Mitjà i els que no són d’Oriol Mitjà, entre els valents i els porucs, entre els agosarats i els prudents... Riu-te’n de les batalletes passades per culpa del procés. La fractura social, ara sí. Els amics, les famílies ja no renyeixen perquè uns volen la independència i altres no, sinó pel virus que, ves per on, no tenia fronteres. Que ho preguntin a l’exalcalde de Prada de Conflent Jean Castex, ara primer ministre francès, si en té, de fronteres. O al govern britànic, o a l’alemany... Tots miren pels seus i Europa, amb la mirada perduda. Res de nou. Només té les fronteres dels estats, ja ho sabíem, això, Pedro Sánchez. Tants caps, tants barrets. Però és clar, no és el mateix viure a Lleida que a Girona, ni ho veu igual un funcionari, posem-hi de Justícia, que un autònom del món de la cultura i l’oci. Ni la metgessa d’un CAP que l’amo d’un hotel. Ni el que té feina que el que està a l’atur. Només sura un lamentable consens: la ineficàcia dels governs per gestionar la crisi en un sentit global. El d’aquí, el d’allà i els de més lluny. En aquest clima afrontem, doncs, els que diuen que han de ser els deu dies més importants de l’estiu.