Enveja de Ràdio Vilablareix

Ma mare em va immunitzar contra l’enveja no deixant-me de dir mai “Qui tingui més pa que faci més sopes, jo només puc sopar una vegada”.

Així que jo considerava l’enveja com una animalada. Però hi havia una cosa que sí que feia desitjar les feines que a mi em semblaven que eren compatibles amb la lectura. Feines unipersonals i amb temps per llegir. Aquí sí que el desig era tan fort que podia ser confós per la vergonyosa enveja.

Vaig començar a envejar els treballadors dels fars. Hi podia haver alguna cosa millor que una mena de cúpula de vidre amb vista al mar? Però no sabia què havia d’estudiar, i emetre llum intermitent les nits de tempesta, tota sola allà dalt, no ho veia gaire clar. El somni del far, com el d’astronauta –llegir molts anys llum fins a arribar a aquella estrella llunyana–, van ser descartats perquè hi veia moltes dificultats tècniques. La feina més compatible amb llegir hauria estat vigilant de garatge, però de seguida vaig veure que empassar-se tant monòxid dels tubs d’escapament podia afectar un “cap despejat” que és essencial per a la bona lectura.

La vida és aquella boja que et porta a la pista de ball i mires enrere i ja no pots recordar quant fa que la balles... fins que un dia tots els somnis de la feina perfecta se’m van revelar anant a Ràdio Vilablareix. Un poblet encantador amb tots els avantatges de la vida bucòlica que tantes vegades imaginem els quemacos de ciutat. Vilablareix al costat de Girona, tan verd. El poble on pots enxampar cada matí el Martí Gironell sortint de casa per dur els nens a l’escola. Tothom sembla de bon humor, tothom està feliç pels carrers empedrats, al voltant de l’església de Sant Mena i trobant-se amb els tres milers d’habitants de la seva vila. Ah, però no tenen bar a la plaça.

I allà hi havia el Dídac, l’home que jo envejo, el jove que té la millor feina del món. Es dedica a portar la ràdio del seu poble i només fa entrevistes en directe. Quan em va trucar i va insistir, no podia ser per telèfon, que hi havia d’anar; vaig intentar escaquejar-me, però la consigna va ser clara: tothom desitja anar a Ràdio Vilablareix, no hi ha personatge que no hi hagi anat, és un honor per a tu, petita aspirant frustrada a faronera.

Així que vaig anar a la ràdio que només emet música del país, i també vaig comprovar que no hi havia cantant o grup català que no hi hagués passat i cantat en directe. L’enveja, soterrada per anys de pans i de sopes, creixia amb mi. Era una ràdio unipersonal: ell mateix recollia els entrevistats a l’estació del tren i ho feia tot: entrevistes, seccions, les parts tècniques, els guions, la documentació prèvia, en un “jo m’ho cuino i jo m’ho trinco” meravellós. S’ha repartit tant el pastís dels mitjans de comunicació que ràdios tan concretes i locals com Ràdio Vilablareix, abans destinades a no sortir de casa, ara gràcies a la bona feina i a la loteria d’internet, són referencials. Milers de seguidors té, el podrit. Sí, envejo el Dídac, perquè la meva mare potser no tenia raó, no es tracta de pans ni sopes, es tracta de tenir la millor feina del món, de fer una feina que faries igualment si no te la paguessin, que no sents cap tristesa de diumenge a la tarda, que cada dia és diferent i que quan t’ho passes molt bé fent el que fas, la gent ho nota i t’acompanya.

Així que, autoritats municipals de Ràdio Vilablareix, aquí teniu una autora amb certa experiència en ràdio disposada a fer-li el llit al Dídac. Si us plau, deixeu-me portar a mi aquesta ràdio tot i que se m’escapi de tant en tant posar algun èxit d’Abba, sempre sabríeu quan estic llegint: serien aquelles tres horetes emetent música clàssica. És cert, l’audiència baixaria, ja ningú trobaria imprescindible haver d’acostar-se a la ràdio, i segurament ja no voldrien ni que els fes les entrevistes per telèfon, però seria tan feliç que no sabríeu com fer-me fora. I si no ho veieu clar, ajudeu-me a muntar el bar de la plaça, tinc molts anys de pràctica llegint asseguda a les caixes de cervesa.