La dinastia empestada

El 8 de maig de 1808, a través d’una carta publicada a la Gaceta de Madrid (el BOE d’aleshores), el rei Carles IV va fer arribar als seus súbdits “la darrera prova del seu paternal amor”. El monarca, que setmanes abans havia assegurat que “l’exèrcit del meu aliat, l’emperador dels francesos, travessa el meu regne amb idees de pau i amistat”, comunicava que cedia al seu “aliat i amic (Napoleó) Emperador dels francesos, tots els drets sobre Espanya i les Índies”. La carta, molt probablement, només devia llegir-la l’Emperador (que va dictar-la), el seu secretari (que va redactar-la) i l’impressor (que va publicar-la), però ha quedat com una mostra de la ineptitud de la dinastia borbònica. Entre aquell escrit i la carta del rei emèrit, en què diu que abandona el país “pel convenciment de prestar el millor servei als espanyols, a les seves institucions”, han passat 200 anys; i, més enllà d’algun parèntesi savoià, republicà o dictatorial, els espanyols han estat governats per un munt de membres de la dinastia borbònica. Alguns (els carlins) no han tingut manies a conspirar i guerrejar per accedir al tron; però, en el seu conjunt, tots i cadascun d’ells s’han caracteritzat per les potineries polítiques i les conspiracions amb els militars (en alguns casos, validant o donant suport a dictadors), per les seves relacions extramatrimonials i per la capacitat insaciable d’aprofitar-se del seu càrrec per acumular riqueses. No ens trobem, per tant, davant el problema d’un rei emèrit, ni tampoc del seu gendre o la seva filla, sinó davant tota una dinastia empestada.