El català és prescindible, 1

Les Generalitats ens han mentit pietosament quan han tractat de la (mala) salut de la llengua catalana. Totes: quan Tarradellas se la va agafar amb paper de fumar per dir “ciutadans de Catalunya” enlloc de ‘catalans’, la cosa va deixar fressat el camí de com seria tractat tot allò que pogués portar l’adjectiu de català. I de Pujol a Torra han anat amagant l’ou de la gravetat de la involució de l’idioma que, avui, es troba objectivament –ho reconeixen des del Parlament Europeu, passant per Quim Monzó i Carme Junyent, al Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)– amenaçat d’extinció. Potser és que no hi ha res a fer. Cert que de les catacumbes franquistes ençà ha tingut certa visibilitat gràcies a TV3. Cert que en un 20 o 25% de Catalunya –allà on la immersió lingüística s’ha practicat amb honestedat– s’ha ensenyat a escriure –de parlar ja en sabien– a un nombre exigu d’alumnes “de comarques”. Entretant a la capital i perifèria bona part dels 5,5 milions que hi viuen mai no han abandonat les dotzenes de canals en espanyol, ni a les escoles han passat mai –si s’han fet– d’alguna hora de català a la setmana. Com declarava una mare llavors de l’embolic de l’institut amb fills de Guàrdia Civil: “Però si no hi havia cap problema, si fins i tot les classes de català es fan en castellà!” Repeteixo: potser no hi ha res a fer. L’actitud sistemàticament repressiva i limitadora de l’Estat, combinada amb la indolència idiomàtica de la majoria de catalans catalanoparlants i castellanoparlants ens ha portat de recular fins a, avui, un 25% del cens de Catalunya que té el català com a llengua habitual. Que majoritàriament abandonarà de seguida que l’interlocutor hagi balbucejat la primera paraula en castellà. I com parla aquesta minoria de catalanoparlants “habituals”? Quants arribarien al mínim de correcció lingüística que es preveu per a qualsevol llengua normalitzada? Quants superarien el tan popular catanyol –parlar amb sintaxi i part del lèxic castellans, salpebrat amb alguns mots en català? “Peque, mentres vaig a pegar-me un xapusson a la piscina no et pugis a la barandilla que pots caure-te...”, que diu una veïna que es té per catalanoparlant. Repeteixo: potser no hi ha res a fer i el català s’ha d’anar galleguitzant irreversiblement cap a un patois del castellà. Dic galleguitzant perquè, com va predir fa dècades Joan Fuster, el gallec serà portuguès o no serà.