Turbulències d’estiu

Vivim uns dies de calor sufocant. Pels marges de les carreteres i en la vegetació de les closes les cigales no paren de rascar en aquest ric-ric monòton i penetrant que he associat sempre a les carreteres de Provença, tot i que, com és ben evident, la sonoritat estiuenca de les cigales no té fronteres. Les calors exciten les turbulències: coronavirus, monarquia, acords i lletrats del Parlament, ERC-JxCat, PDeCAT-JxCat, i la temptació de governar a cop de Twitter.

Primera turbulència. El coronavirus. Aquesta és la primera turbulència de l’estiu; aparentment hi havia d’haver un parèntesi estiuenc que no ha existit. Lluny, molt lluny de la situació del mes de març, però ens hem vist atacats per un rebrot virulent i més focalitzat que ha obligat a mesures dràstiques de confinament parcial en alguns territoris de Catalunya. Naturalment, la preocupació principal és, i ha de ser, el control de la pandèmia; però no podem deixar de banda els efectes secundaris que se’n deriven. Així, si haguéssim gaudit d’un parèntesi d’estiu, l’economia hauria respirat una mica i s’hauria estat fent bossa per a una tardor calenta i un hivern preocupant. Sense l’oxigen estival és imprescindible atendre les fatals conseqüències que tindrà en una economia depauperada, sense recursos, amb afectacions greus al petit comerç i amb conseqüències imprevisibles per la dimensió de la demanda.

No es tracta d’abonar el pessimisme. Es tracta de dir les coses pel seu nom, frenar com sigui els contagis, i preparar a fons l’economia i l’activitat per a una recuperació que no sembla intuir-se. Hi ha, naturalment, sectors econòmics que no han parat i que han fet del seu compromís amb l’activitat productiva una qüestió central, però n’hi ha d’altres que acomodats en el teletreball i refugiats en unes urgències només relatives semblen apalancar-se en la situació actual volent-la perpetuar tot el curs que ve. I aquesta actitud renuent només es podria justificar si les autoritats sanitàries ens fessin un quadre realista de la situació actual i de les perspectives futures i justifiquessin amb escreix una situació de quasi nou confinament mentre a molts altres països europeus, alguns a tocar, la vida discorre amb una extraordinària normalitat i amb efervescència a les ciutats, als nuclis turístics i al sistema d’autopistes i de mobilitat. La platja del peatge de la Jonquera destil·la una tristesa i una solitud còsmiques agreujades per les imatges que coneixem de les ciutats turístiques franceses i de les àrees de servei de les autopistes.

En clau de política catalana, és ara imprescindible un exercici d’humilitat realista i el reconeixement que, malgrat haver-nos pensat que érem els que en sabíem més i que ho hauríem fet millor, resulta que ara estem pitjor que d’altres justament després d’haver exercit les competències plenes.

Turbulència segona. La monarquia, a l’estimball. La teoria del tallafocs és vella en política i la separació de la poma podrida del cistell, coneguda de fa temps. Ningú, però, no pot dubtar que totes les pomes del cistell estan macades i que ni una bona cirurgia domèstica salvaria les parts comestibles de les pomes tocades. El daltabaix és descomunal i l’opacitat que l’envolta encara més. La monarquia utilitària de la transició ha fet malbé el seu propi crèdit i l’ha dilapidat de mala manera. Els partits farien bé d’articular una reflexió a fons sobre totes les qüestions que es desprenen de la crisi de la institució monàrquica; perquè el rei emèrit arrossega pel pedregar es vulgui o no la institució que va tenir un paper instrumental durant uns anys i no va saber mantenir-lo més endavant i no ha sabut recuperar-lo el rei actual.

A Espanya el dilema monarquia-república tensa la corda PP-PSOE. En el PSOE amb contradiccions entre un voler republicà i un poder institucionalitzat.

A Catalunya, transitant per la política virtual, en mans dels que han fet de la política un foc de camp, abonem els principis de la política declarativa i desvirtuem el sentit de la institució parlamentària per seguir endavant en la deriva que ens fa creure que podem actuar COM-SI ja fóssim (en mode F-M. Álvaro), i no ho som, i per aquest camí trigarem a ser-ho, una república catalana.