‘Viaggio in Italia’

A diferència de les protagonistes de Summertime i Unrelated, tan diverses entre elles com ho són les pel·lícules respectives de David Lean i Joanna Hogg abordades recentment, l’anglesa Katherine Joyce (Ingrid Bergman) no fa un viatge sola per Itàlia. El fa a Nàpols amb el seu marit (Alex/George Sanders), que vol vendre-hi una propietat familiar. Esclatant una crisi matrimonial latent, Katherine, però, se sent molt sola i així transita pels carrers, els museus i les catacumbes de Nàpols. Precedida de Stromboli (1950) i d’Europa 51 (1952), tot i que també van fer un episodi domèstic de Siamo Donne i hi ha la filmació precisament al teatre San Carlo de Nàpols d’un muntatge de l’oratori Giovanna d’Arco al rogo que ell va dirigir i ella va interpretar, Viaggio in Italia (1954) és el punt culminant de la col·laboració artística de Bergman i Rossellini quan, potser, la seva relació de parella també estava en crisi. O així ho imagino. Rossellini i Bergman, de fet, van separar-se un temps després. Viaggio in Italia, però, potser expressa l’esperança frustrada de no arribar-ho a fer. Després de tantes discussions, de fer-se estranys un per a l’altre, de covar malfiances, d’estremir-se (sobretot ella amb una reacció de la Bergman que fa intuir que la persona es confon amb el personatge o s’hi sobreposa) en veure a les ruïnes de Pompeia una parella fossilitzada que va morir abraçada, els Joyce senten un inesperat desig d’estar junts quan una multitud els separa durant la processó de Sant Gennaro, que se celebra el 19 de setembre. L’epifania dels Joyce revela que no és per res el cognom de la parella. De manera semblant al cèlebre passatge d’Els morts en què Greta recorda Michael Furey, aquell noi fràgil que potser va morir per ella en voler-se’n acomiadar una nit de pluja, Katherine Joyce, sentint la distància del marit, evoca un jove poeta mort que la tractava amb delicadesa. Ho fa mentre ella i Alex estan ajaguts en una gandula acaronats per la llum de l’estiu al seu crepuscle. Així és que, en plena canícula d’agost, m’he avançat al final de l’estació volen fer present aquesta pel·lícula que, amb el vagareig de la Bergman i les seves epifanies, ha sigut i encara és tan inspiradora. Continuarà: demà, Before Midnight, Richard Linklater, 2004.