la crònica
Ella també hi era
Rosa Maria Gil Tort ha publicat un llibre sobre La història de les dones de la Casa Masó (1830-2015), editat per Biblioteca Fundació Valvi, amb portada d’Àngel del Pozo i edició de Curbet Edicions.
L’autora ha fet un treball d’investigació, ajudada per les dades trobades a la mateixa casa, documents, retalls de premsa, cartes, testimonis..., per dibuixar el perfil de les diferents mestresses que la regentaren, ocultes en part per l’empenta dels homes Masó. Ens descobreix facetes desconegudes, i ens assenyala els antecedents històrics de les diferents parelles. Són gairebé dos segles de la trajectòria d’unes famílies que han tingut un important pes específic en la modernització de Girona.
És el torn de les dones, i l’autora s’endinsa en la història i la imatge de cada una d’elles, des de la primera, Paula Pagès Monserdà (1830-1966), fins la darrera, Mercè Huerta Busquets (1929-2015). I precisament em mou a escriure l’escassa referència que es fa d’aquesta última, esposa de Narcís-Jordi Aragó. Mentre que a Esperança Bru se li dediquen quaranta-cinc pàgines –ben merescudes–, a Mercè Huerta només set pàgines escadusseres, essent ella la més propera, la més entranyable, de qui es guarda un record viu per part de moltíssimes persones que vàrem seguir el seu recorregut vital, amb goigs però també amb ombres. Es prologa amb un títol que no abasta la seva dimensió personal: “Una dona que pinta”. Certament la Mercè pintava amb molt d’encert, ensenyava a pintar, i enaltia amics i coneguts amb retrats que els perpetuaven. Com a tal, la Fundació Valvi li ha dedicat una sala posant-li el seu nom. Però fou molt més que “una dona que pinta”.
Va conèixer en Narcís-Jordi a Ràdio Girona, en el programa religiós Resurrexit. Venia de Figueres, d’actuar amb el quadre escènic de Toni Montal. Ben aviat comprengueren que estaven fets l’un per l’altre i es varen casar amb les benediccions de l’època a la capella del Comtat de Sant Jordi. Cuidà de la Casa Masó –de dalt a baix– i ella va estar d’acord que el seu espòs renunciés a exercir d’advocat per dedicar-se al periodisme en la pitjor època del franquisme més exasperat amb la premsa lliure. Les va passar molt magres –i en silenci– durant anys, quan ell dirigí Presència sense cobrar ni un duro (!), sofrint per la por i la incertesa pel futur... Va seguir, no obstant, amb les seves dedicacions a la pintura i a les arts escèniques, ajudant a apaivagar els constants perills i les privacions en una situació econòmicament poc consolidada.
La seva història dona per a molt més del que es descriu en el llibre, i es magnifica en gran manera amb la resolució al final de les seves vides, de cedir la Casa Masó i el seu contingut a la ciutat de Girona. Un gest sublim, amb pocs precedents.