Mals presagis per al darrer dictador europeu

Les eleccions presidencials a Bielorússia han vingut acompanyades de dues de les característiques indissimulables més habituals dels règims totalitaris que cerquen el blanqueig d’un procés electoral: la negativa a acceptar observadors internacionals i les denúncies de frau en el recompte de paperetes. Aleksandr Lukaixenko ha aconseguit l’objectiu de la reelecció després d’una campanya farcida de desqualificacions i intimidacions als oponents, però aquesta vegada ho tindrà més difícil que en anteriors ocasions per mantenir-se en el poder. Lluny d’aplanar-li el camí, l’empresonament de Serguei Tikhanovski ha servit per catapultar la dona del bloguer a una inesperada i fulgurant carrera política que, malgrat els sondejos oficials, l’havia convertit ‘de facto’ en la favorita d’aquests comicis. Per això Svetlana Tikhanóvskaia ha acabat exiliada a Lituània, sota amenaces però convertida en una alternativa democràtica al vell dictador, afeblit pel pas dels anys i per l’augment de les protestes populars.

Lukaixenko, que a l’inici dels seus mandats va saber capitalitzar el descontentament per l’ensorrament del bloc comunista, ha vist com a poc a poc anava minvant el seu control absolut sobre la població. La crisi econòmica i l’actitud fatxenda i negligent amb què el president ha gestionat la pandèmia del coronavirus han acabat d’erosionar una figura que fins i tot empitjora comparada amb Putin amb les seves permanents temptacions perpetuadores. Precisament la mala relació amb el líder rus és un altre factor que no juga a favor del president bielorús. L’exili de Tikhanóvskaia, el creixent descontentament manifestat al carrer i la violenta repressió policial, han provocat també la reacció de la sempre mandrosa Unió Europea, que ha convocat per avui una reunió extraordinària dels titulars d’Exteriors per analitzar la situació. Només la combinació de la resistència civil, el coratge de l’oposició i les pressions internacionals poden posar fi a la crisi.