Sí, ens prenen el pèl

Tretze dies (tretze!) després que el rei Joan Carles I fugís cames ajudeu-me, continuem sense saber on és. La Casa Reial fa com si res (molt bo, per cert, visitar aquests dies el web casareal.es, anar a l’espai dedicat al rei emèrit i llegir-hi un missatge seu que diu que “som en temps d’exigències; ens esperen moltes dificultats però també ens emparen valors que ens fan sentir orgullosos de ser espanyols”); la Casa Reial, deia, fa com si sentís ploure, i ho fa també tot l’executiu espanyol. Què es pensen, que ens n’oblidarem? Ens prenen el pèl, tots plegats? El rei fuig, s’escapa (“el rei emèrit no fuig de res, simplement ha decidit sortir del país”, va dir la vicepresidenta Calvo l’endemà de la fugida sense que li caigués la cara de vergonya) i fan com si res. Pedro Sánchez diu que no li toca a ell desvelar on s’ha amagat Joan Carles I (ni que fos el president del govern, no?) i el ministre Grande-Marlaska té la barra de dir que sí, que tots plegats li continuem pagant la seguretat (quant ens costa, tot plegat?), que sap on és, però calla. A mi en realitat tant m’és, on s’hagi amagat el rei. El que m’emprenya és veure com ens acollonen, ens prenen el pèl, i fan com si res. Resulta que tots sabem on és Valtònyc, que planta cara des de Bèlgica a una condemna de tres anys i mig per injúries al rei en una cançó, i que no podem saber on és el rei injuriat, encara que aquest en certa manera ens hagi injuriat una mica a tots plegats. La Casa Reial ho amaga, l’executiu ho tolera i aquests dies els ministres desfilen pel Palau de Marivent com si res mentre els ajuntaments, que sí que tenen en compte la vergonya que senten els seus ciutadans, s’apressen a retirar plaques i noms monàrquics de carrers. Si no fos que sí, que ens prenen el pèl, no deixa de ser divertit, el joc aquest d’endevinar quants dies passaran abans no sapiguem on és Wally (podríem muntar un concurs, no?) i de veure com, mentre que la premsa internacional parla de vergonya, d’humiliació i dels possibles delictes comesos pel rei, la premsa espanyola (i olé!) parla d’“ovación a los reyes” cada cop que surten al carrer i a les teles del règim (que curiós) no hi surten mai les xiulades. Vergonya. De tots plegats.