Descobrir-nos

És l’estiu per mirar-nos de prop i descobrir allò proper. Un estiu estrany en què hem tingut un Sant Jordi sobreescalfat, una Champions de mal record per a culers o guardiolistes, en què viatjar lluny de casa ha estat una quimera o una temeritat i en què els festivals o s’han fos com el gel de la nevera de platja o s’han reinventat amb pocs concerts i màxima distància. Els rebrots havien d’arribar a la tardor, però a Figueres i Vilafant tot just ahir els van aixecar les mesures més restrictives i han perdut l’estiu. Molts hotels no han ni obert i els que ho han fet només compten fer les paus i no perdre-hi bous i esquelles. Però això ens ha permès descobrir espais propers, a vegades, en massa. Les gorgues de Canet d’Adri han tancat d’èxit i les xarxes socials estan plenes de muntanyencs fent cims i més cims de casa nostra. Les platges s’han omplert i les mesures contra la Covid-19 han fet que a les cales sigui pràcticament impossible trobar-hi un lloc a l’hora que hi arribes i només queda l’opció de fer una cua pacient o marxar a una platja més impersonal per poder refrescar-se. Agafes el cotxe el dia que acabes vacances i ara t’imagines lluny de casa. Observes el paisatge del Baix Empordà mentre circules entre Peratallada, Fontclara o Fontanilles i penses que et pots sentir com a la sempre enaltida Toscana, però aquesta Toscana empordanesa la tens a tocar i no cal passar per cap aeroport replet de gent i potencials portadors del virus. És cert, amb el turisme local no en fem prou perquè tenim estructures magnificents per rebre els milers de visitants que any rere any feien cap a comarques gironines. Vas a Begur o a Cadaqués i hi veus com algunes grues segueixen buscant un desenvolupament antic, ja caduc, i caldria mirar-se més poble per poble les reivindicacions de SOS Costa Brava si volem mantenir els tresors que encara el turisme massiu no ha espoliat. I, per fi, les segones residències s’hauran fet servir més dies del que diuen els estudis i potser han recobrat cert sentit, ara que el futur també és incert. Els botiguers temen que la persiana que amb parsimònia pugen i baixen cada dia no l’hagin de deixar abaixada fins a nous i millors temps. La il·lusió torna al rostre a través del futbol i l’anhel de ser equip de primera, encara que tinguem dubtes de si podrem anar a veure’n cap partit. Ha estat un estiu massa diferent, però ens ha donat l’oportunitat de mirar-nos als ulls i descobrir de nou el nostre territori.