Dies d’agost

A l’agost de fa quinze anys, el cineasta Marc Recha i el seu germà bessó David van agafar una furgoneta i van fer un viatge per terres catalanes de l’Ebre. No van fer sols el viatge perquè, en companyia d’un equip tècnic reduït en què brilla l’aportació de la fotògrafa Hélène Louvart, n’havien de sortir les imatges per un “film de carretera” per respondre a una proposta del màster de documental de creació de la UPF. Marc Recha havia pensat a realitzar un documental sobre el periodista Ramon Barnils, mort el 2001, però, com es fa present a Dies d’agost, va acumular un munt d’entrevistes enregistrades amb les quals no sabia què fer: és així que la pel·lícula conté dins seu una altra d’invisible que reconeix un fracàs que a la vegada posa en qüestió aquesta mena de documentals biogràfics que pretenen abastar una persona.

Tanmateix, Ramon Barnils palpita a Dies d’agost com un fantasma mentre que, amb un guió concebut per a la intervenció de l’atzar, la pel·lícula segueix el vagareig dels bessons Recha (en una comunió lliure i a la vegada mandrosament estiuenca amb la naturalesa) i les seves imatges donen compte de la mirada sensorial d’un cineasta atent al fluir de la vida, a la presència del paisatge amb la seva materialitat palpable i els seus misteris intangibles, als efectes del clima en els cossos i les coses. És així que m’atreviria a dir que és de les ocasions en què les imatges i els sons cinematogràfics fan sentir més intensament l’estiu a través de la calor manifesta, la suor a la pell, l’alegria de menjar una síndria fresca i sucosa, les mosques empipadores que volten el pa amb tomata. També amb les terres assecant-se fins a esquerdar-se que, testimoniant l’avenç del canvi climàtic, transmeten una inquietud davant de la naturalesa amenaçada.

Les trobades amb els vius conviuen amb la presència dels morts, de la mateixa manera que en el present hi ressona el passat, que, en el muntatge sonor, es fa audible amb les canonades que evoquen la batalla de l’Ebre. Voltant-ne per la ribera i mirant els seus turons esquerps, Recha, com sempre, ens descobreix cinematogràficament un paisatge. Una mostra del cinema errant d’algunes de les pel·lícules més lliures de primers del segle XX. Continuarà: demà Honor de cavalleria, Albert Serra, 2006.