L’adéu de la marquesa

La marquesa de Casa Fuerte, també coneguda com a Cayetana Álvarez de Toledo, és una experta a abandonar el PP i a retornar-hi com si assumís el paper del fill pròdig. No acostuma a marxar en silenci. Fa cinc anys, quan va fer-ho per primera vegada, la marquesa va etzibar que “en aquests quatre anys de majoria absoluta, la democràcia no s’ha regenerat ni s’ha defensat”; una esmena a la totalitat a la política del seu partit i una opinió ben kafkiana per a una persona que s’havia mantingut com a diputada durant els “quatre anys de majoria absoluta”.

Ara que el successor de Mariano Rajoy se l’ha treta del damunt, la marquesa ha declarat sobre les motivacions de Casado: “Em semblen desafortunades i no les comparteixo.” I hi ha afegit que “la discrepància no és sinònim de deslleialtat”. La declaració anterior podria ser acceptable per a qualsevol diputat, sobretot si s’hagués guanyat l’escó a través de llistes obertes o districtes uninominals. Però resulta que la marquesa no va entrar al Congrés d’aquesta forma, amb l’ingredient afegit que va aconseguir els pitjors resultats de la història del PP a Catalunya; i, per acabar-ho d’adobar, era la portaveu parlamentària. Però la marquesa, a parer dels barons del partit, “anava per lliure”; i fa pocs dies, rabiosa per la destitució d’un col·laborador, es va dedicar a criticar obertament la persona que l’havia nomenat a dit. No sabem si abandonarà el Congrés o si continuarà com a diputada. Sigui com sigui, sempre ens quedarà la marquesa; i aquesta, com els Borbons, sempre acaben tornant.