Crispetes en català, pel·lícules en castellà
Segons les avaluacions fetes per la Plataforma per la Llengua, la presència del català a les pantalles de cinema del nostre país no arriba al tres per cent de mitjana. A més, les poques pel·lícules doblades o subtitulades en la nostra llengua no s'exhibeixen en igualtat de condicions, és a dir, a les sales més cèntriques o en els millors horaris. No és cap constatació nova, els diferents governs que ha tingut la Generalitat han intentat legislar per corregir aquesta anomalia, malgrat la tossuderia de les distribuïdores i dels exhibidors que sempre hi han girat l'esquena argumentant discutibles raons comercials. Tal com recorda la Plataforma per la Llengua, en el cinema passa igual com en altres mitjans de difusió de la cultura, com més oferta hi ha, més demanda es genera. El problema és que no tenim una oferta normalitzada. La indústria, però, es mostra frontalment contrària a imposar per la via legislativa la paritat lingüística i fins i tot ha castigat els espectadors amb una campanya d'anuncis emesos als cinemes en què avisa amb una forta càrrega demagògica que, si prospera la llei impulsada pel tripartit, algunes pel·lícules ja no es podran veure a Catalunya. Ara la Plataforma per la Llengua ha contestat amb una altra campanya, Vols crispetes?, que vol denunciar una vegada més aquesta situació de desequilibri. El missatge és prou clar: per què a qualsevol sala els espectadors poden demanar una bossa de crispetes en català o en castellà i en canvi no poden triar amb la mateixa llibertat l'idioma de la pel·lícula que veuran? L'exemple de la televisió, que fa anys que registra pics d'audiència molt importants amb l'emissió de pel·lícules en català, és un exemple inqüestionable.
