Tragèdia a prop de les preses

L’Agenda Llatinoamericana la recordarà en l’edició del 2021: Dilma Ferreira Silva, líder brasilera del Moviment pels Damnificats per les Preses, assassinada el 22 de març del 2019. Era el Dia Internacional de l’Aigua, data carregada de simbolisme per aquesta camperola quilombola (afrodescendent) que durant més de 30 anys ha lluitat pels drets de les persones afectades per la gran hidroelèctrica Tucuruí, construïda durant la dictadura militar en el riu Tocantins (estat de Pará a l’Amazònia) i que va provocar el desplaçament de 32.000 habitants. És agosarat reclamar justícia per a Dilma (i tants altres activistes) i més encara defensar el pulmó de la humanitat quan el president Bolsonaro incita a la violència amb els seus reiterats discursos contra indis i negres que no repetirem. Però sí els interessos que amaguen: “On hi ha terra indígena hi ha riquesa” (per espoliar, voracitat il·limitada, de la desforestació en diu desenvolupament). Tucuruí serà aviat privatitzada. Com ho va ser a finals dels noranta l’empresa Vale de Minas Gerais, la primera companyia productora i exportadora mundial de ferro. Compte de resultats. Mariama, 2015: ruptura de la presa de Fundao, 19 morts, alliberament de 62 metres cúbics de fangs tòxics. Brumadinho, 2019: ruptura de la presa Córrego do Feijao, 272 morts, centenars d’hectàrees de terreny sepultades. Què importa les persones? El medi ambient? Vale sabia que el dic no era segur i no va fer res per evitar la tragèdia; al contrari, pressionava les firmes auditores perquè avalessin les seves instal·lacions perilloses.