Onyar versus Segre?

Qui no coneix l’Onyar? Surt a la televisió molts dies a la secció meteorològica. No podem, en canvi, dir que el Segre sigui tan conegut; de l’Onyar les imatges van acompanyades de les façanes de tots colors de les cases de Girona, i el conjunt recorda poc o molt una modesta Venècia. És, innegablement, una postal benvinguda sempre. El Segre s’endevina més que no es veu en la imatge televisiva, centrada i quasi dominada tothora per la silueta esvelta i imponent alhora de la Seu Vella o del carrer del Pont de Balaguer. A Lleida el Segre és amplíssim, els ponts lleidatans són necessàriament llargs: si els passeu al pic del dia en el bon temps, teniu lleure de torrar-vos.

Girona, la ciutat, acull l’Onyar i l’acompanya fins al Ter i les mesclades aigües s’encaminen a mar. Si bé el Ter ha nascut al Pirineu i té un recorregut de més de 200 quilòmetres i una conca de 3.000 km², el modest Onyar només té 34 km de longitud, porta un cabal mitjà de 2 m³ i neix a les serres centrals, a les Guilleries. Aquests rius de la part oriental del mapa tenen un curs que en la darrera part és horitzontal. Són autèntics rius mediterranis.

En canvi el Segre, que neix a la Cerdanya nord, enriquit amb els afluents de l’esquerra, les dues importants Nogueres, també pirinenques, baixa decididament vers el sud i, fent un sol cabal després de Vilanova de la Barca, aquest Segre poderós mor a Mequinensa en braços de l’Ebre. Té 265 km de recorregut, un cabal mitjà de 100 m³ i una extensa conca de 22.578 km². El riu més llarg de Catalunya. Precisament aquest títol portava un capítol del meu llibre Proses de Ponent, que descrivia el curs del Segre; va cridar l’atenció de l’editor Joan Teixidor, un olotí, ell va suggerir-me que d’aquell capítol se’n podia fer un llibre per a Destino: fou un esperó, i amb el fotògraf Ton Sirera vam elaborar el volum Els rius de Lleida, el 1973.

Joan Teixidor tenia interès per les comarques de Ponent, un interès que trobem poc escampat al llevant; sembla que tothom hagi de conèixer Girona, la Garrotxa, els Empordans, les Medes, la Costa Brava i que no calgui fer atenció al Segrià, la Noguera, l’Urgell, les Garrigues; a partir del Pallars Jussà cap al nord ja es percep un cert interès: la muntanya és el contrapunt turístic de la costa catalana. Tanmateix, les segones residències dels barcelonins a l’Empordà i a la costa nord superen molt les que tenen a la muntanya occidental. Existeix un eix quasi afectiu, tradicional, entre Girona i Barcelona, que no existeix entre Girona i Lleida i ben poc entre Lleida i Barcelona. Josep Pla, tan viatger, estava poc documentat sobre Ponent, i no era l’únic en la ignorància. Hi va haver un temps en què a Ponent li era atribuït un to de primitivitat, de rustiquesa, en deien el Far West català i pareixia que feia mandra depassar, per posar un fitó, la Panadella. En una reunió a Barcelona vaig presenciar la conversa entre Maria Aurèlia Capmany i Guillem Viladot. Viladot la convidava a visitar la seva vila, i la Capmany argumentava que Agramunt era molt lluny de Barcelona. Era d’esperar el contraargument definitiu de Viladot: “Agramunt és igual de lluny de Barcelona que Barcelona d’Agramunt.”

No som lluny, avui res no és tan separat, el teu fill pot estar residint i treballant a Itàlia i en tres hores ser a casa teva. Girona i Lleida es connecten pel cap baix per dues vies ràpides. Grups d’universitaris de llevant tenen classes a Ponent i a l’inrevés. Ara comencem a capgirar la situació, Lleida té una universitat activa, es produeix l’intercanvi de persones de les generacions actuals, les noves classes mitjanes són més transversals que 50 anys enrere, hi ha un cens de nous talents literaris a Ponent a tenir en compte.

Potser, al capdavall, deixarem que l’Onyar continuï essent el bon minyó de modesta esquena, que el Segre porti tones d’aigua i faci molta electricitat, cadascú a sa mesura i la porta oberta per al visitant.