Odi i ‘bartusandrisme’

Hem viscut vint anys de Messi (ja saben tota aquella missa mil vegades oficiada del tovalló en una taula d’un bar de Barcelona) i tenim per davant cinquanta dies de Messi elevat al cub que suavitzaran, o no, la duresa de la Diada i de la tornada a escola (presencial, diuen). Vistes les posicions de sortida, això del millor jugador del món s’allargarà al límit, i el límit és el 16 d’octubre, quan es tancarà el mercat de fitxatges a la Premier League. Només un miracle ho esbandirà abans, faci Bartomeu un pas al costat com va anunciar dijous, faci un pas de ballet, de claqué o de tango. El problema d’en Nobita és aquest. Ja se li’n fot a tothom el que digui o faci. Amb molt menys temps que Gaspart a la junta ha arribat al mateix nivell d’excel·lència. Zero a l’esquerra. En futbol professional vint anys són una eternitat i per una fugida, traspàs, fitxatge, venda, canvi d’aires o anomeneu-ho com vulgueu, cinquanta dies també són una eternitat. En sentirem de més colors que jaquetes d’en Sala i Martin, que hi ha intervingut amb tota la cavalleria: “Des de l’odi no es pot construir res i el bartusandrisme només era odi. Així els ha anat.” Sap greu, però una afirmació així, per més que vingui d’un catedràtic multipremiat, delata més qui la fa que no pas retrata el destinatari. Odi, Xavier? Flaire d’odi fa la teva piulada, precisament. Del que ha pecat la culerada és de supèrbia, Xavier. I en peca des de la junta d’en Laporta, la teva. Això paguem.