Esmicolar

Si fa quinze o vint anys algú hagués pronosticat com seria en l’actualitat l’antiga CiU, poca gent l’hauria encertat. Els convergents, fent pinça amb els democratacristians, tenien el control de pràcticament tot el país. En els cercles polítics es deia que fer-se d’UDC era la millor opció, perquè mai un partit amb tan poca militància havia tingut tant poder i ràpidament et queia algun càrrec. Però, això a banda, el cert és que l’antiga CiU era un mur difícilment franquejable per als seus opositors. Dominaven la Generalitat, la gran majoria d’ajuntaments, diputacions i consells comarcals, tret de la corona metropolitana de Barcelona. Amb la marxa del llavors venerat Jordi Pujol, les tornes van començar a canviar. Artur Mas va aguantar però va ser incapaç d’evitar que Pasqual Maragall i José Montilla fossin presidents.

El país havia canviat i estava en un punt d’inflexió al qual CiU es va haver d’adaptar; sobretot després de la desastrosa sentència de l’Estatut del 2010. Han passat deu anys des de llavors i s’han tret de sobre el llast d’Unió, però l’experiment de la renovació no ha reeixit. Primer van intentar mantenir la marca, CDC, però els escàndols del finançament irregular ho desaconsellaven. A partir d’aquí van néixer el PDeCAT i les trencadisses. La nova marca ha acabat sempre pivotant sobre Junts per Catalunya. No perquè Carles Puigdemont ara hagi agafat les regnes del nou partit polític, sinó des de fa anys. El PDeCAT, per si sol, ha tingut un recorregut poc galdós en el qual han nascut grups, subgrups i grupuscles diversos que només han esmicolat l’independentisme. L’exemple més clar d’aquest divorci entre les parts ha culminat amb una denúncia per la sigla i les estripades generalitzades de carnet.

El pitjor no és que un partit desaparegui. El pitjor és la manca d’unitat i cohesió que suposa en un partit orientat a aconseguir la independència de Catalunya. Com es poden entendre amb els socis de govern a la Generalitat si ni entre ells s’entenen? I el més trist és que, amb aquestes divisions, trencaments i recels, l’única cosa que aconsegueixen és donar arguments als unionistes.