Un model ben galdós

No ens els podem treure de sobre: el postfranquisme i les seves ombres ens empaiten per totes les cantonades. Només en un sol dia d’aquesta setmana, els mitjans ens recordaven que ja ha fet dues setmanes de la fugida del rei emèrit, coneixíem la primera sentència sobre la propietat del Pazo de Meirás i seguíem les peripècies que han acompanyat la declaració de Rodolfo Martín Villa davant la jutgessa argentina. Tres episodis que ens remeten a les negociacions i a l’acord que va fer possible l’anomenat pacte constitucional de 1978. Com més va, com més s’embolica la troca de la vida política espanyola i com més es deteriora la qualitat democràtica del sistema, aquella qualificació de “modèlica” atribuïda a la Transició es va tornant cada cop més esperpèntica. Avui, resulta completament impossible considerar que la sortida que va pactar-se en aquell moment tan delicat fos un mirall en el qual convé que es mirin els països que visquin processos similars.

I, tanmateix, l’esforç d’aquelles hores no pot ser menystingut, perquè tenim ben presents les febleses que gravitaven sobre els opositors del règim franquista i els partidaris sincers d’un canvi polític en profunditat, que ens havia de portar a una democràcia homologable. Però ara, amb el pas del temps, amb les crisis que han anat sobrevenint, hem après que segurament no n’hi va haver prou i que les concessions que es van haver de fer han acabat tenint un pes determinant, tant de temps després. Calien, a més del pacte en ell mateix, algunes altres condicions que, dissortadament, no s’han donat.

Primer, calia el compromís personal de la primera magistratura del país, i ara sabem, amb certesa, que el retorn de la monarquia es va personalitzar en un home indigne i corrupte. Segon, calia voluntat per sostenir en el temps l’anhel de transformació, la liquidació progressiva de les restes de la dictadura, i ara sabem que hi ha reformes i depuracions que mai no s’han fet, com ho testimonia la situació del sistema judicial, considerat pels mateixos espanyols com la institució més desacreditada. Tercer, calia lleialtat envers l’aleshores naixent estructura territorial, i ara sabem que s’ha produït un procés de regressió del sistema autonòmic i una negativa frontal als processos d’autogovern dels territoris que ho han intentat, com és el cas de Catalunya. Quart, calia persistència en la consolidació dels drets i llibertats incipients, i ara sabem que cada dia són més vulnerats i escapçats. I així podríem continuar amb tantes i tantes condicions imprescindibles que no s’han produït, fins a la profunda crisi actual en tots els fronts.

Per contra, sí que s’han generat vicis nous a l’ombra del sistema i s’ha generalitzat una casta disposada a preservar a qualsevol preu la seva personalíssima interpretació del famós pacte constitucional. La fuga del rei encara emèrit i la declaració judicial de Martín Villa han tret a la llum un protagonisme renovat d’algunes velles glòries del nou règim que, ancorades en els privilegis adquirits i extremament benvolents amb la seva pròpia gestió, han estat disposades a signar declaracions que ens fan avergonyir. Tots han sortit a formar com un sol home (de dones n’hi havia ben poques) per justificar conductes, blanquejar els propis errors i petrificar un marc constitucional que, per cert, tenia un altre defecte greu: la seva incapacitat congènita de ser modificat per adaptar-se a les noves circumstàncies. Quan s’ha obert alguna escletxa crítica que feia empal·lidir les meravelles a què presumptament havíem assistit, s’han regirat com un exèrcit compacte per defensar causes que són francament indefensables.

Encara tenim fundacions franquistes, encara existeix el Valle de los Caídos, encara tenim pendent l’assignatura de les víctimes del franquisme, i veiem ressorgir per contra un neofeixisme que va penetrant a les institucions. Tenim presos i exiliats polítics, un sistema judicial que preval damunt l’executiu i el legislatiu, una minva progressiva de l’exercici dels drets, un domini ofegador de la llengua anomenada “común”, un problema territorial enverinat, en definitiva un panorama més aviat desolador. No és estrany, doncs, amb tantes assignatures per resoldre, que, en un sol dia, aquell postfranquisme llunyà tregui el cap als mitjans amb tanta persistència.