Qui paga mana i Messi es queda

El govern de l’Estat ha decidit, finalment, obviar la demanda del president Torra d’assumir la baixa laboral ordinària de pares i mares d’alumnes obligats a estar en quarantena, amb PCR positiu o negatiu. La proposta de Torra, que es podria interpretar com un reconeixement de l’Estat a les necessitats d’una població castigada econòmicament per un dur confinament durant la primavera i una campanya d’estiu per oblidar en el sector turístic, ha quedat als llimbs. Potser perquè venia de Catalunya?

L’Estat considera que preveient possibles baixes a pares i mares de positius ja n’hi ha prou. Sempre que els fills tinguin menys de 16 anys o requereixin atenció especial. I que, si el PCR és negatiu, encara que l’infant hagi d’estar en quarantena, no hi ha motiu per garantir una baixa remunerada al pare o mare de la criatura. I si el pare o mare en qüestió és autònom la cosa encara és més austera: el document signat ahir per tots els presidents de comunitats autònomes, excepte Catalunya, recull un possible subsidi, només quan els fills hagin de fer quarantena per un positiu o contacte i, novament, tenint en compte que siguin menors de 16 anys o requereixin atenció especial.

I això que encara ens falta saber la lletra petita. A quina part de l’Estat espanyol hi deu haver més autònoms?

El document redactat –malgrat la coalició d’esquerres al govern de l’Estat– queda molt lluny de la discursiva pròpia del reconeixement als drets socials de la població en un veritable estat del benestar. Vull dir aquell estat on cada ciutadà contribueix, amb les seves possibilitats, a garantir la implantació de serveis públics universals d’educació, salut o serveis socials que, d’una altra manera, serien deficitaris per al sector privat. I ara, en un escenari de necessitat, com és la crisi derivada de la Covid-19 a l’Estat espanyol, s’intueixen inassumibles, no per incapacitat, sinó per deficitari... l’Estat. El debat sobre qui rescata a qui, ja ha quedat aparcat a la cuneta?

Recorden aquelles campanyes publicitàries de final dels anys 70 on l’Estat, en plena cursa cap a la democràcia real, apel·lava al bé comú amb eslògans del tipus “Ahora, Hacienda somos todos” per convèncer els bons contribuents de participar en la guardiola comuna? Això era quan anàvem a EGB i ha plogut molt des d’aleshores. Hem entrat internet a casa, el cotxe s’aparca sol, i tenim televisió a la carta... i els nostres fills han estat tres mesos fent classes telemàtiques, però la caixa comuna continua buida. No perquè no hi hagi contribuents i un important gruix de capital humà que cada dia supera nous entrebancs, sinó perquè la contribució es fa en un Estat que, per als socis comunitaris, té les butxaques foradades.

Encara no se sap ben bé on és el Borbó desaparegut aquest estiu. Continua de vacances? On devia ser quan Francisco Fernández Ordóñez va posar en marxa la campanya publicitària que en realitat deia: “Ahora Hacienda somos todos. No nos engañemos.” Potser no era prou explícita la frase?

Davant la crisi de la Covid-19, i la necessitat de posar en marxa tota la maquinària de les escoles, no només com a espai laboral de mestres públics i privats, sinó també com a aparcament d’infants perquè pares i mares es puguin incorporar al mercat laboral, el govern de l’Estat ha buscat una vegada més la complicitat de les comunitats autònomes, obrint un meló recurrent. En el document signat ahir l’Estat s’ha compromès a crear i traspassar, sense condicions, tots els recursos econòmics necessaris a les comunitats autònomes per fer front als compromisos i necessitats generades a causa de la crisi. Els ministres de Sánchez asseguren que les competències són de les comunitats; però, a l’hora de la veritat, els diners es gestionen des de Madrid. No és el mateix que l’Estat et reconegui les competències en una conversa entre ministres que tenir els diners per garantir que ets competent per resoldre els problemes dels teus ciutadans. Les competències sobre paper no et fan més competent, en realitat. Els diners, sí. I els diners es reparteixen des del melic del món. Qui paga, mana.

Fa anys vaig treballar en una empresa on el director general assegurava que el millor que tenia la companyia era el capital humà. I no era el Barça!

Saben que no hi ha cigonya i que els nens no venen de París? Messi ha anunciat que es queda una temporada més per complir el seu contracte. Es queda amb adverbi: a contracor.