Tribuna
Salut mental
“Socialment, crec que ara mateix no hi ha cap motiu d’alegria i d’il·lusió, res que ens doni seguretat, confiança, sensació de lluita compartida, la idea que el país avança. Més aviat al contrari
Vaig tenir la meva primera crisi d’ansietat fa trenta anys, a finals d’estiu, justament el dia que acabàvem les vacances. Havíem llogat un apartament a Sant Antoni de Calonge i, amb les maletes ja fetes, fèiem l’últim bany. I de cop, sense cap avís, d’una manera brusca, persistent i increïble, vaig començar a veure-hi doble. Dec tenir un tumor al cap, vaig pensar. Discretament, per no esverar les criatures, que eren petites i prou pena tenien d’haver de tornar a casa, tancant ara un ull i ara l’altre per mirar de fer desaparèixer la duplicitat dels objectes i les cares, vam arribar a Girona i vam anar de dret a urgències.
L’ansietat és un trastorn mental que afecta més gent del que ens pensem, i estic segura que el nombre de malalts creixerà molt. Amb els anys, però, aprens a conviure-hi. Ajuda molt saber que per molt inhabilitants que siguin els símptomes –ofec, taquicàrdia, inquietud vaga i estranya, vertigen, dificultat per concentrar-te, tensió muscular, etc.– ajuda saber, dic, que no et moriràs. A vegades sembla que t’hagis de morir, però no. Els ansiolítics funcionen, però t’aparten una mica del teu jo de veritat: ets tu però no ets tu del tot. Hi ha gent a qui li va bé fer esport. A mi em va bé treballar. Relaxar-se és difícil. Quan el protagonista de la novel.la Tòquio blues demana a la seva impenetrable i delicada amiga Naoko que es relaxi, ella li diu: “No puc; si em relaxés em desfaria en mil bocins i el vent se m’enduria.”
L’estrès social que comporta una pandèmia, i la incertesa dels dies que vivim, no ajuda la salut mental de ningú. Tot i que la incertesa pot ser educativa i creativa, és també un caldo de cultiu idoni per a les malalties mentals. A qui no li costa respirar amb l’amenaça de brots, rebrots, contagis letals i confinaments? Qui pot encarar amb ànim els dies si ha perdut la feina –vegeu-ne les xifres–, o sap que segurament acabarà tancant el negoci, o si va pagant els autònoms però fa mesos que no ingressa ni un euro? Qui no té taquicàrdia veient els números vermells del seu compte? És una immoralitat: els bancs no perdonen, les companyies subministradores no perdonen, els llogaters –en general– no perdonen, hisenda no perdona... Com pagarem la hipoteca o el lloguer, el súper, la roba, les ulleres, el xandall de l’escola, la llum...? Què faran, les administracions, amb tots aquests nous pobres? Els deixaran caure, com han fet tantes vegades? Els rescataran a temps? Però quan és, a temps? Fins quan aguantaran Càritas, el Banc dels Aliments i tantes altres entitats? Heu vist les cues?
Un antídot contra l’ansietat, si més no contra la meva, perquè l’ansietat de cadascú té un color i una textura pròpies, són els projectes. Personalment m’ajuda, per exemple, la il·lusió d’un naixement a la família, pensar en un llibre nou, descobrir una afició, una celebració... Però, socialment, crec que ara mateix no hi ha cap motiu d’alegria i d’il·lusió, res que ens doni seguretat, confiança, sensació de lluita compartida, la idea que el país avança. Més aviat al contrari.
I les poques certeses que tenim no tranquil·litzen gens, al revés. Imaginar-te que hagis d’entrar en una residència fa molta por. Les retallades del conseller Boi Ruiz van posar el sistema sanitari al caire de l’abisme, i ara ens ha anat de molt poc. El canvi climàtic ja no té retorn. Saber que impartiran religió islàmica a les escoles catalanes –però que no eren laiques, i les religions es quedaven a casa?– és decebedor. També ho és veure com passen els titulars de Cultura, però sempre estem a anys llum d’aquell 2% que ja reclamàvem l’any 2003. La precarietat de la gent de la cultura és insuportable: fa molta pena i vergonya, de veritat.
I finalment, el temps en què als independentistes ens brillaven els ulls i semblava que tocàvem amb els dits aquella República en què havíem somniat tant ja ha passat. Un país on tothom viuria millor: allò sí que curava la ment! Ara allarguem la mà i se’ns hi enganxa la pols de la presó i l’exili, les lluites dels partits germans, el recels i els retrets, l’immobilisme, l’individualisme, les injustícies de la justícia...
On som? On anem? Què hi ha, darrere la porta?
