El voraviu
Deu Caixes de Girona
L’ERO de ‘Caixabankia’ tindrà cua, i Sánchez fa calaix i cohesiona Espanya
Digueu-me provincià, però l’envelat que s’ha tramat i que pren forma de fusió entre CaixaBank i Bankia i que culminarà en breu fa la sensació d’un déjà vu, de segona entrega, a la qual seguiran una tercera i una quarta. Toca ser el primer banc d’Espanya i el desè de la Unió. En la tercera tocarà ser el cinquè d’Europa i el trentè del món, i en la quarta, el que vulguin imaginar. Hi haurà cinquena i sisena. Tocarà, com toca ara, i ja està. S’han aixecat veus, sí, i la majoria se saben obligades i de circumstàncies. Canadell, Sala i Martín, Tremosa, Aragonès, Puigdemont/Comín/Ponsatí... Es reclamen els drets dels fundadors. Es reivindica la seu. Es crida a la prevenció contra l’oligopoli. Es demana respecte als drets dels clients i dels treballadors. S’apel·la a la lliure competència. Es fan crides a la necessitat d’una banca pública. El mateix que fa deu anys a Girona, quan La Caixa anava a absorbir Caixa de Girona. Però tot multiplicat per deu i beneït, induït i dirigit per un govern de progrés que necessita calerada, que rasca on sigui (ajuntaments) i que potser recupera 21.000 milions si acomiada 12.000 treballadors i tanca 2.000 oficines (Caixa de Girona van ser mil empleats i 200 oficines). Segurament quan s’anunciï l’expedient de regulació d’ocupació tornarà a haver-hi cua de voluntaris. Com en l’últim de La Caixa i l’últim del Santander. I Sánchez, a més, ho veu com una ajuda a “la cohesió territorial de Espanya”. Negoci rodó.
